Càrniques Catalunya

Anar-hi, anar-hi, anar-hi... El cementiri és ple de gent que s’ha passat la vida repetint que cal anar-hi, anar-hi. Que som-hi, som-hi. Fot-li, fot-li. Va, va. No afluixar. No amollar. Si els catalans poguessin patentar la seva suposada capacitat de persistència, resistència, tossuderia, resiliència... ja lligaríem els gossos de tot el planeta amb frankfurts fets de vaques aristocràtiques. D’aquí plora l’escorxador: que no para de degollar. Anar-hi, anar-hi... a la matança nostra de cada dia. Un ganxo i avall. I què enganxa més que un ganxo? Dos ganxos! I tres, quatre, cinc...

La cosa carnívora d’aquests anys ja ha decapitat, gairebé, fins a tres generacions de bestiar català. Els boomers, els X i bona part dels mil·lennials. El Procés ha estat, és, una carnisseria. Ara mateix Catalunya és carn picada. I l’únic a què podem aspirar és a fer mandonguilles en una botiga d’aquestes de pseudomenjar (gens) saludable de l’àvia Pepa (falsa com ella sola) i que va donar (mentida podrida) la recepta just abans de morir i va estar un segle amb plets perquè el capellà també la volia per explotar una cadena de sagrades mandonguilles divines tocades pels dits del Déu carnisser. Així estem. No cal donar-hi més tombs perquè a Catalunya de rotondes ja en tenim prou. Aquesta és la qüestió: la rotonda.

Si vostès tenen la sort de tenir algun amic pardal diguin-li que els faci un vol per Catalunya. Se n’adonaran de seguida, que Catalunya és un país vertebrat per rotondes. Hi ha una Catalunya de ciment i sense sortida. No hi ha país real, que resta permanentment enterrat, com un llogater en un taüt low cost. Això és així per una raó. Per allò que deia aquell profeta sobre Llatinoamèrica: és el futur. I no parava de repetir: és el futur, és el futur... El problema és que aquest futur mai arriba. Mai ha arribat. Ser sempre el futur sense arribar a ser futur present, doncs... és ser no res. Ser sempre un anar-hi, anar-hi... És no anar enlloc. Ep, que potser no interessa anar enlloc! I si és així ja estem a lloc. Però ara el bestiar dirà que sí que es vol anar a lloc. Però hi ha una pregunta.

¿Si fa segles que volem anar a un lloc i no hi arribem, què coi estem fent? Generació rere generació de catalans diuen que volen anar a un lloc. Aquest lloc sempre acaba de la mateixa manera. M’agrada especialment el títol rotondístic de Rossend Llates: Ésser català no és gens fàcil. El periodista i escriptor –com la seva generació– va morir a l’escorxador rotonda. Ell el 1936 va fugir dels carnissers rojos. I el 1940 els carnissers blaus franquistes el van passar per la picadora. Diu sobre aquell altre gran moment de tragicomèdia que va ser la República Càrniques Catalunya: “El sentiment català era viu per totes les terres catalanes. Però la consciència catalana, la idea clara de qui eren els catalans, quins els seus homes representatius, què volíem i a on anàvem, només existia en una minoria del nostre poble que, en moments d’irrupció de noves masses catalanes –i no catalanes, però que residien a Catalunya, completament isolades de tot allò que representàvem–, no tenia la més petita influència damunt els resultats electorals ni tampoc damunt la promoció a la popularitat de cap personatge per damunt de la lluita dels partits de casa nostra”. Analitzin tall a tall, perquè aquest és el mandongo de la matança del porc català d’anar-anar-hi...

Aquest anar-hi, anar-hi de vísceres crec que ens porta a un lloc que encara no hi hem anat. Caldria que Catalunya sortís a concurs. Que algú, ja que nosaltres no ens en sortim, es faci càrrec de nosaltres, ens gestioni, ens porti. Tenim bestiar, tenim carn... Doncs que algú ens exploti, ens manufacturi i faci entrecots, bistecs, costelles, llonzes, mandonguilles, hamburgueses... El futur serà fet i arribar: alimentar el món, el planeta, la galàxia. Carn catalana per aturar la fam, per desfermar la felicitat. Som el poble escollit... per fer carn.