El català i les inconsistències
L’episodi de la setmana passada sobre el nou marc normatiu del català a l’escola va corroborar, per si calia, que la política catalana està encallada en un bucle que acaba conduint fatalment a l’enfrontament entre partits, preferentment entre els partits independentistes. Els grans acords de país (aquest volia ser-ho) duren a penes una tarda, i no resisteixen ni la primera onada de comentaris viscerals a Twitter, on sempre obtenen una certa audiència aquells que projecten les pròpies limitacions sobre el país sencer (també n’hi ha d’altres que hi donen opinions, o informacions, valuoses, però els community managers, els spin doctors i la fauna demoscòpica de què s’envolten els partits no s’hi deuen fixar tant). El resultat, no cal dir-ho, és frustrant, perquè així no hi ha manera no ja d’avançar, sinó senzillament de concretar, en res.
L’acord sobre el català a l’escola, ara congelat o soterrat o ves a saber, tenia la virtut de la seva amplitud i l’inconvenient de basar una part del seu plantejament en la idea que sigui cada centre d’ensenyament el que desenvolupi el seu model lingüístic “d’acord amb la seva realitat”. La dèria per reproduir la realitat del carrer dins les aules és errònia: la feina de l’escola no és reflectir la realitat tal qual la trobem a fora, sinó corregir-la (per millorar-la, s’entén). La diversitat lingüística de Catalunya no estarà més ben cuidada perquè el castellà passi a tenir més presència (damunt el paper de la normativa, perquè a la pràctica, precisament ja compta amb molt més que el famós 25%): ben al contrari, protegir la diversitat lingüística a Catalunya -i a les Balears- passa, ben clarament, per protegir la llengua catalana, que és la que suporta una pressió molt superior. I això s’ha de fer des del Govern (“des de dalt”, mal que ara això no lligui bé amb la retòrica habitual), perquè confiar-ho a la decisió de cada centre només vol dir deixar-ho a la brega interna de la comunitat educativa del centre en qüestió, on sovint imposarà la seva postura qui més cridi. M’ho deia fa poc un professor de català de secundària que du anys en un centre en què la realitat del carrer és d’una presència pràcticament nul·la del català: “L’escola ha de ser un espai protegit -reflexionava, al meu parer amb encert-. Al carrer, d’un infant que estigui gras o que sigui gai se’n burlaran; dins l’escola, en canvi, això no ha de passar. De la mateixa manera, a l’escola s’ha de poder viure plenament en català (en tots els moments i totes les situacions), precisament perquè a fora no serà possible”.
Per altra banda, és absurda la idea que tots els que han participat en aquest acord (molts dels quals són persones amb una trajectòria valuosa dedicada a l’ensenyament en català) siguin de sobte traïdors o gent malvada i claudicant. Ni la inconsistència falsament progressista d’agafar “el carrer” com a mesura de totes les coses (primer hauríem de discutir què és i qui és, el carrer), ni la falsament patriòtica d’anunciar cada dia la fi de Catalunya i de la llengua catalana, ens duran enlloc.
