19/12/2021

El català és una llengua normal

2 min

Dissabte al matí, poc abans de començar la manifestació de Somescola en defensa de l’ensenyament en català, el periodista Joan Botta recordava, des de Catalunya Ràdio, que l’any 2013 José Ramón Bauzá -aleshores president del Govern Balear- va desplegar una ofensiva política i jurídica contra l’escola en català, que va ser contestada per una granmarea verda ciutadana i una actuació decidida de la comunitat educativa, començant pels docents, que no van dubtar a anar a la vaga indefinida. És bo recordar precedents, perquè l’obsessió del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana ve d’enrere. De molt més enrere que el segle XXI, de fet.

La manifestació d’aquest dissabte a Barcelona va tenir un èxit digne de respecte, però limitat, probablement perquè la ciutadania percep que la sortida al conflicte amb què alguns volen embolicar la llengua catalana passa menys per les proclames que per la feina del dia a dia, a l’escola i a tot arreu. Passa per actualitzar el model d’immersió i fixar-se en casos d’èxit, com suggereix el dossier d’aquest diumenge de l’ARA, i també per prestigiar la llengua sense fer-la aparèixer com una raresa que cal preservar a base d’esforços i sacrificis.

El nacionalisme espanyol, amb el PP al capdavant, ha decidit canviar el Procés independentista per la llengua catalana com a bèstia negra a abatre. Arriben a l’extrem de presentar el català com un instrument de tortura d’infants innocents: criatures amb motxilles plenes de pedres, o privades d’anar al lavabo, o insultades o agredides, tot per culpa de la llengua catalana. Són imatges que es van produir realment durant el franquisme, i en altres èpoques històriques, precisament per castigar aquells que parlaven en català, i que els hereus del franquisme no dubten a utilitzar de forma falsària fent passar els opressors per oprimits, com han fet tantes altres vegades. La desesperació de Casado i el seu entorn per apuntalar el seu dèbil lideratge els du, també, a apujar cada dia més el volum. No han perdut l’esperança, que ja tenien durant el Procés, que un dia hi hagi un brot de violència a Catalunya (si pogués ser amb algun mort, això ja seria per a ells la felicitat completa) que validés el seu discurs de la fractura social.

El pitjor és anar-los a rebuf, com fan tant els partits independentistes com el PSC. Les mesures anunciades pel president Aragonès, amb desplegament d’inspectors i dos mestres dins l’aula, no fan més que abundar en la idea que el català i l’ensenyament en aquesta llengua són una anomalia, una cosa estranyíssima i mala d’entendre. L’absència del PSC en una manifestació en favor de l’escola catalana, per altra banda, és una renúncia sense to ni so: perquè no els diguin que es deixen marcar el pas pels independentistes, se’l deixen marcar pels neofranquistes. Que bramin tant com vulguin i mirem de fer feina perquè el català es percebi com una llengua viva i normal, associada a idees com la innovació i el progrés. Si això es va aconseguir als anys vuitanta i noranta, es pot tornar a fer ara.

stats