Joan Oliver 'Pere Quart'
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]
Poeta, autor de teatre, prosista, Joan Oliver i Pere Quart caminen entre l’apocalipsi i un cert moralisme controlat, com un savi que es resisteix a deixar-se batre per la mediocritat i l’estultícia, perquè en el fons, encara creu en “el desordre creador i la dolorosa inquietud esperançadora”, tal com ha dit en un dels seus versos. [...] -Sembla com si, d’aquell poeta decapitador que eres, haguessis anat cap a l’intimisme, fins i tot cap a la recuperació de símbols que potser abans hauries satiritzat o deixat més de banda. En alguns poemes teus, es nota un cert sentiment més religiós que abans. -Sí, ja et dic, és aquesta figura de Jesús, que a mi em té fascinat. Tant és així, que jo estic escrivint una comèdia, que fa molts anys que tinc començada i que fins i tot en proposo d’acabar-la aquest estiu, on el protagonista és Jesús. I no és pas cap plagi, ni vol seguir la moda d’aquest jesusisme que s’ha posat de moda, amb el Crist Super Star i tot això, és molt anterior. Jesús és una figura que a mi m’interessa molt. I per això dic que el Nou Testament i Marc Aureli, que és una mena de cristià sense Crist, són els meus millors llibres de capçalera. [...] -Moltes vegades, Joan, m’has dit, així tot conversant, i ho has escrit, a més a més, en algun article, que la realitat catalana actual et deixa perplex. Per què? -Completament perplex. -Tot i així, conserves l’esperança?. -L’esperança no es pot perdre, perquè és suïcida deixar l’esperança [...] -Ja per acabar, Pere Quart i Joan Oliver, al teu darrer llibre, Quatre mil mots, hi ha un poema que em va impressionar bastant. Tu poques vegades has parlat de la mort, a diferència d’altres poetes. En aquest poema dius que: “Volenterós, començaré a morir, / amb seny, entusiasme, esparpillament”. ¿Com t’agradaria morir? -Amb una perfecta lucidesa. Tant si mors heroicament lluitant per una causa justa, com si mors al llit, voltat dels teus, pots fer un balanç ràpid i pots dir: “On vas? Vindrà alguna cosa, després?”. T’encares amb un enigma, per més incrèdul que siguis, per més ateu que siguis. En aquell moment, sempre tens l’esperança que allò no s’acabarà. Aquesta lucidesa pòstuma, darrera, és un moment estel·lar.
