22/04/2021

Catalunya 2021: contra el parlamentarisme

3 min
Disponible en:

Als anys 20 del segle passat, Europa vivia temps de greu crisi de legitimitat. El parlamentarisme estava en qüestió. Per un costat, les revolucions que derivaren del marxisme discutien la representativitat del government by discussion. Per l'altre, les pulsions autoritàries que s’estaven coent en aquella dècada posaven en dubte la seva utilitat política. El filòsof del conservadorisme alemany, Carl Schmitt, que acabaria essent el cervell jurídic del nazisme, imaginà un "estat total" per fer front a un parlamentarisme entregat als partits i als interessos de classe (com la burgesia en aquell temps) que comprometien la llibertat d’opinió dels representants del poble i, consegüentment, silenciaven el mateix poble. Els Parlaments havien deixat d’acomplir la funció de governabilitat de les nacions, i Schmitt acabaria teoritzant la forma de la dictadura com el règim perfecte que retornaria la política en majúscules –i ja poden imaginar en quin desastre resultaria.

Sessió de constitució de la XIII legislatura a l’auditori del Parlament, el passat 12 de març.

A Catalunya, un segle després, el parlamentarisme viu una crisi profunda. Hi ha culpables de tots colors. A l’aplicació del famós article 155 de l’any 2017, autèntica suspensió de la política que, no per casualitat, Espanya heretava de la còpia que el franquisme havia fet de la Constitució del Tercer Reich, s’hi ha sumat una paralització de l’acció política, de la discussió comuna i del dissens com a motor dialèctic. L’acció legislativa i l’executiva s’atrofia i el país s’acostuma a la petitesa.

Com una espècie d’estat total que torpedina el propi Parlament, el subjecte polític Consell de la República confon les seves funcions legítimes i fiscalitza el nou lideratge de l’independentisme, en mans d’una dèbil ERC. Inconscientment o no, s’esmena a la totalitat el parlamentarisme i, pitjor encara, el subjecte polític de més alta instància: la Generalitat.

Schmitt va imaginar la totalització de l’Estat en la forma d’un règim decisionista autoritari encarnat en un sobirà indiscutit d’innombrable record. L’ombra decisionista, indiscutible, que s’albira darrere dels últims capítols post 14-F no ajuda a generar confiança ciutadana. Que avui les masses, com fa un segle, reclamin una política més descentralitzada i coral que la del parlamentarisme de palau, no justifica que els parlaments hagin d'estar interferits per un comandament a distància i nocturn. Des de fora de la seu sobirana –en forma de comitè amb cinc potes; tres partits i dues organitzacions civils–, els líders de l’independentisme dissolen injustament la diferència entre hegemonia ideològica i representativitat popular.

Cal obrir el parlamentarisme als nous temps, fer-lo l’espai del comú. Però delegar, traslladar o subrogar la sobirania a instàncies que generen exclusions partidistes és disparar-se al propi peu: es buida l’espai sobirà, el Parlament, de la seva funció política. És una enorme i preocupant paradoxa que s’estiguin aplicant lògiques d’usurpació de la sobirania que, històricament, han estat les pròpies de l’Estat que la República Catalana va combatre i pretén seguir combatent: en concret, convertir el parlamentarisme en anomia política en mans del decisionisme de partits o dirigents. Mutar d’un moviment de sobirania popular i plural a un règim de sobirania mítica i personalista pot tirar per la borda l’esforç per la confluència. I, alhora, pot condemnar l’independentisme a una etiqueta autoritària que és contrària a la seva raó de ser.

Ignasi Gozalo Salellas és professor i assagista

stats