Què se n’ha fet de la Catalunya del 80%?
Durant els anys més intensos del procés independentista, un dels plantejaments polítics més destacats va ser el d’apel·lar a la Catalunya del 80%, que reuneix la immensa majoria de catalans i catalanes entorn de la idea que el conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’estat espanyol s’ha de poder resoldre votant en un referèndum. El principi democràtic i el respecte als drets civils i polítics és el denominador comú que aglutina el sentiment majoritari. Fins i tot entitats com Òmnium, en ple judici del Tribunal Suprem per l’1 d’Octubre, va impulsar el manifest Som el 80%, que va recollir nombroses adhesions de tot l’espectre polític i social.
Un dels punts d’aquell manifest era l’aposta per la negociació com a eina fonamental de resolució dels conflictes polítics, en un marc de convivència democràtica i de respecte a la pluralitat, però tot aquest debat i aquests plantejaments s’han anat evaporant sense que hagi sorgit cap idea que generi un grau de consens rellevant.
En l’últim debat de política general, el president Pere Aragonès va formular solemnement al Parlament la proposta de treballar per formular un acord de claredat per tal de reunir la majoria del 80% al voltant de la idea d’acordar amb l’Estat quines han de ser les regles de joc per posar en mans dels ciutadans la decisió sobre el futur polític de Catalunya, prenent d’inspiració els processos secessionistes viscuts a Escòcia i al Quebec.
La proposta del president de la Generalitat va quedar en un segon terme per la polseguera generada per la decisió de Junts de sortir del Govern i va rebre tota mena de crítiques i menysteniments de la resta de forces polítiques. Malgrat això, Aragonès no ha abandonat la idea i aquesta mateixa setmana ha presentat l’equip d’experts i acadèmics, amb posicions i sensibilitats polítiques plurals, que s’han d’encarregar de donar forma a la proposta.
Ja veurem què dona de si la proposta d’Aragonès, però avui dia cap partit ni cap entitat ha posat sobre la taula un plantejament articulat de com avançar cap a la independència. Des d’una part important de l’independentisme, els esforços s’han centrat més a ridiculitzar i fer caricatura d’una idea que pretén que el 80% de catalans se sentin interpel·lats que no pas a fer propostes alternatives que puguin ser enteses i seguides per una majoria. I des de les posicions contràries a l’independentisme, els socialistes, agafant el manual que durant tants anys ha fet servir Ciutadans, opten per fer veure que una part de la realitat no existeix amb el discurs que això no interessa a la gent.
Lamentablement, vivim uns temps agres i de retrets constants, de regat curt, en què sembla que la prioritat sigui buscar culpables i assenyalar traïdors. Això sí que cansa la gent que espera respostes i interessa ben poc al gruix de la gent, que viu al marge del soroll de les xarxes socials, que ja només és apte per a convençuts d’una banda i de l'altra.
A aquestes altures, dubto que ningú tingui la ingenuïtat de creure que l’estat espanyol estigui esperant una proposta per asseure’s a negociar una solució a la demanda dels catalans. De fet, l’Estat, governi qui governi, ha optat sempre per l’immobilisme i per la repressió, limitant-se a fer alguns gestos que s’expliquen més per les necessitats conjunturals que no pas per la convicció de resoldre el contenciós amb Catalunya per la via política. L’acord de claredat, igual que la taula de negociació entre els governs de Catalunya i d’Espanya, és un instrument que probablement no tindrà com a resultat la consecució de la independència. La seva principal bondat és sumar el màxim de gent per legitimar de cara endins i davant la comunitat internacional que hi ha una majoria de ciutadans que vol i que espera una solució democràtica que avui se’ls nega.
Entre les files independentistes continua pendent fer un diagnòstic compartit de les nostres fortaleses i de les debilitats per definir una estratègia guanyadora que avui no tenim. Tenim molta retòrica i poques propostes i la repressió contra el moviment independentista ha aconseguit el propòsit de distreure’ns del que és important. Només la suma de suport social, ben canalitzat políticament, pot convertir allò que avui sembla impossible en inevitable. Tant de bo el camí iniciat amb l’acord de claredat serveixi per posar les bases d’una proposta política que pugui ser defensada per la Catalunya del 80%. I benvingudes seran totes les propostes que permetin, de debò, avançar més.
