11/02/2021

Catranslunya feminista

5 min
Disponible en:

Plou fort aquell diumenge 20 de gener del 2019. La sala gran de Ca la Dona bull amb l’assemblea general que forja la manifestació gegant del 8-M, i més que bullirà perquè la tempesta que cau a fora està a punt d’entrar-hi. Un grup de dones que no havien participat abans exigeix canviar el manifest ja treballat, eliminar la Comissió de Treball Sexual i expulsar les dones trans i les treballadores sexuals. L’assemblea aplega moltes sensibilitats, però davant l’agressió la resposta és concloent: totes som totes, i això ens inclou. El posicionament final, demolidor, va venir el mateix 8-M. La Sofia Bengoetxea, referent trans, puja a l’escenari amb tres dones més per llegir, en nom de totes, el manifest feminista davant tot Catalunya.

Més. El 2012 la Rosa Almirall, feminista i ginecòloga, en aquest ordre, s’indigna pel tracte degradant de la Unitat d’Identitat de Gènere. Lluitadora pel dret a l’avortament als anys 70 i 80, crea el servei Trànsit per atendre la salut de les persones trans. El 2016 la pressió de la plataforma Trans*forma la Salut converteix el servei, fins llavors alegal, en referent a Catalunya i escombra la unitat patologitzant de l’Hospital Clínic. Acabem així amb els diagnòstics sexistes que basen la condició d’home o dona en el rol o l’expressió de gènere.

I més encara. El 2007 el moviment contra la patologització trans s’envola a Barcelona. El moviment beu d’un transfeminisme covat en espais alternatius i crea cultura i espais de desig i empodera els cossos no-normatius. Ben assentat ara institucionalment pel seu poder discursiu, el fet trans ha encès un feminisme transformador.

Manifestació del 8-M a Barcelona.

Primer fet: les realitats trans avui a Catalunya són filles del feminisme activista. I en clau personal, apujo l’aposta. Jo, dona i trans, només em concebo des del feminisme. Més encara que feminista, la meva pròpia existència és feminisme. I com jo, tantes, tantis i tants.

Entro en política catalana. El 2014 la llei exigeix que el fet trans no sigui tractat directament o indirectament com una patologia. El 2018 s’aprova el protocol per a menors trans en escoles i instituts. El 2019 les persones trans podem ser ubicades al centre penitenciari “del gènere amb el qual s’identifiquen”. El 2020 les dones trans entrem al Consell Nacional de Dones i la llei contra la violència masclista passa a incloure l’atenció a dones trans amb la documentació no rectificada. I la d'igualtat de tracte requereix l’elaboració ràpida d’una llei trans catalana que faciliti “el canvi de nom i el reconeixement del sexe de les persones transgènere” tot respectant l’autodeterminació de la identitat de gènere. Una llei que, per cert, ja tenen 9 comunitats, aviat 11 i, amb Catalunya, 12.

Segon fet: Catalunya, a efectes legals, ja és trans. No hi ha una sola llei, reglament o instrucció aprovat els darrers 7 anys en justícia, salut, educació, presidència o treball que requereixi un permís mèdic de trans. Fins i tot hi ha una llei que ho impedeix! I el millor: les lleis s’aproven amb amplíssimes majories parlamentàries. 

I de la política al carrer. Les dones trans fa dècades que fem cerveses pels bars, pipí als lavabos de dones, feina on ens contracten, sexe amb qui volem, sexe amb qui ens paga, cures al nostre entorn i art i cultura arreu on passem. També ho fan els homes trans i la gent no-binària. Sí, som arreu i us creueu cada dia amb més persones trans de les que imagineu. El fet trans ja impregna el marc legal i la societat catalanes, i no ho heu notat. Sabeu per què? Perquè ningú ha perdut drets, senyores. Ningú.

És obvi, però, que malgrat la legalitat no vivim en cap paradís per a les persones trans. A Catalunya hi ha transfòbia, com hi ha racisme o classisme. Només cal regirar el vostre cap i la trobareu. ¿Perquè hauríem de ser millors que altres societats? Però som al 2021. Hem madurat, heu madurat, i ens plantegem eliminar a nivell estatal la discriminació legal i social que patim pel sol fet de ser trans. És just. Jurídicament això implica respectar el dret a la vida privada i el principi d’autonomia personal del Conveni de Drets Humans, que comporten, exclòs ja el fet trans dels trastorns, el dret a l’autodeterminació de gènere. I, socialment, implica implementar mesures actives en els àmbits on trobem violències.

Tercer fet, últim: per justícia social cal una llei trans que reculli el dret, ara fonamental, a l’autodeterminació de gènere, i una llei d’igualtat i no discriminació contra les violències sobre les nostres vides.

Tres fets que parlen clar. Però la tempesta de Ca la Dona s’ha estès i fueteja ara xarxes, feminismes, mitjans i partits. Els drets de les persones trans “posen en risc els criteris d’identitat de la resta dels 47 milions d’espanyols” per a la vicepresidenta Carmen Calvo. Ideòlogues del “feminisme socialista” bramen que “si s’aprova, hi haurà conseqüències demolidores per a les dones”. L’Apocalipsi Trans ha arribat. El que no han fet mil·lennis de patriarcat ho faran ara quatre trans, de les quals dues som putes o migrants: esborrarem les dones!

Prou. No respondré a la conspiranoia. Només cal sortir de les xarxes retroalimentades, baixar al carrer i comprovar que l’Apocalipsi Trans no existeix. Al carrer hi ha una calma trista, ressentida, cansada i creuada per discriminacions, moltes patides especialment per persones trans. Sisplau, prou lluita de poder amb carn de canó trans disfressada de debat feminista.

Dels tres fets i la tempesta en trec tres lliçons. Una, a les feministes: no importeu un debat fals. A Catalunya, com fins ara a Espanya, el feminisme també és trans, i el fet trans actual és feminista. I ull amb la tutela dels cossos, perquè comença amb les trans i acaba demanant un informe psicològic per avortar perquè, esclar, cal que un expert validi decisions tan dures. Deixeu Twitter i parleu amb una trans i després amb una altra, perquè som totes diferents. Fem xarxa, fem cures.

Dues, als partits polítics. El Partit Nacional Escocès ha expulsat de l’executiva les transexcloents, com ho faria qualsevol partit de drets conseqüent. Feu semblant i no avaleu els discursos de la por o en sereu primer còmplices i després ostatges. I recordeu que el frau de llei s’evita combatent el frau i no la llei o els drets.

I tres, a cada persona cis que em llegeix: si no saps què vol dir cis, ho ets. Ets cis, o cisgènere, i ja toca que una trans t’ho faci veure, perquè a Catalunya hi hem de cabre totes i tu ets tan anormal com jo i també tens un nom. Ets cis, i està bé que ho siguis, com està bé que jo sigui trans. I no acabaré aixecant el dit i proclamant allò tan carrincló que Catalunya serà trans o no serà. Afirmo a canvi, amb il·lusió als ulls, que la Catranslunya feminista ja és, i a dreta llei ens farà millors. Benvingudes totes, persones cis.

Judith Juanhuix és científica i activista trans

stats