07/12/2021

La celebració de l’estancament del règim

3 min
Pedro Sánchez passa al costat dels lleons del Congrés, dilluns, en l'acte de celebració de l'aniversació de la Constitució Espanyola.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'La celebració de l'estancament del règim'

1. Encallats. Malgrat l’aparença anodina del ritual d’aniversari, la celebració dels 43 anys de la Constitució del 78 ha vingut carregada de mals averanys. Quina ha estat la notícia? S’ha confirmat el que ja sabíem. No hi ha la més mínima disposició d’adaptar la Constitució a una nova realitat ben diferent d’aquella en què va néixer. L’esquerra no ha aconseguit invertir les relacions de forces i la dreta no té altra estratègia que bloquejar qualsevol proposta de renovació que no vagi en la línia regressiva de bloqueig i confrontació que ha fet seva. L’entronització de l’estancament.

Pedro Sánchez ha abandonat ràpidament les seves promeses de reforma constitucional. I s’ha limitat a exigir a la dreta “cuidar-la i complir-la”. Però cuidar-la és reformar-la: adaptar-la a les noves realitats i necessitats. El 78 hi va haver un pacte entre els hereus d’una dictadura i els que representaven les aspiracions democràtiques de la ciutadania, amb el teló de fons de la Unió Europea. Era el final de l’inacabable estat d’excepció que va seguir la guerra. La societat va anar agafant embranzida als anys 60 i el règim franquista es va fer incòmode fins i tot per a alguns sectors de les classes altes que li donaven suport. S’havia de trobar una sortida.

A partir de l’any 82 el règim es va assentar, va consolidar el bipartidisme com a forma de control social i polític, i va semblar que era intocable. Però el món ha canviat i la societat espanyola també: la revolució digital ens ha portat per camins desconeguts, la crisi del capitalisme del 2008 va acabar amb la fe en els Reis d'Orient del neoliberalisme i el capitalisme popular; la versió local del moviment dels indignats, a partir del 15-M, va jubilar la vella guàrdia socialista i comunista, i l’evolució del nacionalisme català del pujolisme al sobiranisme va obrir unes fractures que els partits governants a Espanya no han sabut reconduir políticament i que han deixat irresponsablement en mans de la justícia.

Encallats. La consigna és que la Constitució és intocable, malgrat que són els governants els primers que no la compleixen: amb un trànsit permanent entre el poder executiu i el poder judicial que no fa més que degradar un règim fundat sobre la divisió de poders. I amb un incompliment reiterat de les exigències constitucionals sobre els drets fonamentals de les persones, amb restriccions creixents en qüestions bàsiques com la llibertat d’expressió.

2. Prioritat. Té raó la presidenta Meritxell Batet: “Els pactes exigeixen essencialment un sol requisit: la voluntat d’assolir-los”. I Sánchez plega veles. Ara mateix no hi ha certament cap voluntat real de modificar la Constitució. És patètic que la dreta ni tan sols accepti el canvi d’una paraula, disminuïts, per persones amb discapacitat. Prohibit tocar un text sacralitzat. Una actitud que és una amenaça de regressió sense retorn.

Si a la Transició va ser possible crear un consens prou ampli per a la mutació d’una dictadura en una democràcia que, amb totes les imperfeccions que es vulgui, ha funcionat raonablement, ara, després de 43 anys, amb noves cartes sobre la taula, resulta que no és possible trobar un consens per a una actualització que doni reconeixement a tothom. L’escenari és prou eloqüent. En un moment en què arreu amenaça el risc de l'autoritarisme postdemocràtic, la dreta empeny sense complexos en aquesta direcció. Ni tan sols hi ha un Macron per fer front a la radicalització conservadora. I qualsevol acord es fa impossible. La Constitució és el parapet de protecció de Casado i companyia, encara que la violin sempre que els convé. El procés sobiranista català és la coartada que justifica l’immobilisme. I, tanmateix, si hi ha un camí per enfocar el problema per la via política, i no per la repressiva, que només serveix per enquistar-lo, passaria per un nou consens constitucional que, en el marc d’una renovació democràtica profunda, inclogués el referèndum, amb totes les precaucions de majories que calguessin, com a opció legítima. Mentre això sigui impossible i no s’admeti altra resposta que la judicialització de la política, serà difícil sortir de l’estancament i el desacord permanents. Ara mateix parar la dreta espanyola és una aposta prioritària, que només pot ser negada des de la malaltia infantil ideològica que fa creure que com pitjor, millor.

Josep Ramoneda és filòsof
stats