30/09/2022

Cinc anys de l’1-O: els reptes i la seva jerarquia

3 min
Una urna de l'1-O en miniatura durant una concentració en commemoració del referèndum.

Cinc anys després de l’1-O, em sembla que ja és hora que els independentistes assumim quins són els tres reptes a què ens enfrontem i quina és la seva importància relativa. Fa cinc anys les coses estaven massa confuses, però ja hi ha hagut prou temps per pair-les.

En primer lloc, l’estat espanyol no és una democràcia liberal tan perfecta com molts, dins i fora de Catalunya, volíem creure que era. En el seu assaig sobre el Procés –La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana–, Ignacio Sánchez-Cuenca, un dels analistes més lúcids de l’Espanya contemporània, relata com els poders espanyols, per fer front a una amenaça que considera relativa, van acabar violentant la llei i els principis constitucionals: els cossos de seguretat, el govern, els partits, l’alta judicatura, la Corona i la premsa. Tots, un a un, van sucumbir a la histèria i hi van respondre d’una manera injustificada i desproporcionada. Al final de llibre conclou amargament que el sacrifici de la qualitat democràtica de l’Estat ha sigut, per a molts dels dirigents espanyols, un preu raonable per conjurar el perill. 

Espanya és sens dubte una democràcia liberal com massa poques n’hi ha al món, però no ho és al nivell dels països nòrdics o del Regne Unit.  Per tant, no n’hi havia prou amb un referèndum extraoficial per vèncer. Calia –cal– una estratègia molt més tenaç.

En segon lloc, Catalunya està dividida. Durant els anys del Procés, semblava que els catalans ens dividíem entre independentistes mobilitzats i una massa de ciutadans a qui ja els anava bé. Que, a l’hora de la veritat, aquests últims deixarien fer. 

A l’hora de la veritat va resultar que no, que hi havia algun milió de catalans a qui la hipòtesi de la independència espantava prou per manifestar-se multitudinàriament set dies després de l’1-O al crit de “No somos fachas, somos españoles” i per donar la victòria –relativa– a Ciutadans a les eleccions de desembre.

Que a Catalunya l’independentisme no era majoritari ja havia d’haver quedat clar a les eleccions “plebiscitàries” de setembre del 2015, en què la suma de les coalicions independentistes (Junts pel Sí i la CUP) no va assolir la majoria absoluta dels vots. Contradient el programa electoral, els líders de JxSí van decidir confondre el personal interpretant que la majoria de diputats constituïa un sí al full de ruta que havia de portar a una eventual declaració unilateral d’independència. A la llarga, van quedar presoners d’aquell engany.

Ara que hauria d’estar clar que cal convèncer aquells catalans espantats, també ho hauria d’estar que només hi ha una manera de fer-ho: governant bé les institucions existents. És la via que tothom amb cara i ulls ha seguit i segueix: l'SNP, el Partit Quebequès, el Sinn Féin i ara, fins i tot, Bildu. Els independentistes que no vulguin governar per a tothom, em sembla que és millor que s’apartin.

La tercera cosa que hauria d’estar clara a hores d’ara és que els líders que fa cinc anys pretenien portar el país a la independència estaven massa dividits per poder liderar res de manera eficaç. Com que cap esforç col·lectiu no pot aconseguir res d’important sense un lideratge clar, ara està clar que allò no podia anar bé de cap manera. Els alts comandaments americà, britànic i francès que planejaven el desembarcament de Normandia ni s’entenien ni s’apreciaven, però el comandament suprem estava clar, i, per tant, també ho estava el pla d’acció. 

L’independentisme ha de dotar-se d’un comandament clar abans de plantejar-se res de decisiu, però hauria de ser obvi que aquest comandament únic no s’aconseguirà a base de pactes, sinó quan algú s’hagi imposat als altres. Pensar el contrari em sembla que és no entendre la lògica del poder, i el que estem vivint aquests dies no és sinó un episodi més d’aquesta lluita. Esperem que la funció no en tingui gaires més.

Vèncer les temptacions autoritàries de l’estat espanyol, convèncer una majoria sòlida de catalans i aconseguir una unitat de direcció. Heus aquí els tres reptes. La quarta cosa que hauria d’estar clara és el seu ordre lògic i cronològic: primer, el lideratge; segon, convèncer els catalans, tercer i últim, forçar pacíficament la revisió de l’estatus polític de Catalunya. Quan sento algun dirigent independentista centrar totes les dificultats en l’estat espanyol i en la seva repressió de la dissidència o en la falta de suports internacionals, penso que o està equivocat o és que vol confondre algú. 

Miquel Puig és economista
stats