Quan parlem de la recerca a Catalunya, unes vegades ens referim a l'ecosistema de recerca i d’altres al sistema de recerca. Convé distingir. L'ecosistema ho inclou tot i no té límits precisos. Ets part de l'ecosistema si de facto ho ets. Ser-ho no depèn de credencials. Un ecosistema és sempre una mica caòtic i desordenat. En la seva millor versió és creatiu i dinàmic. Quan el que és nou deixa de ser-ho i s’ordena, ja han sorgit noves iniciatives que mantenen el desordre creatiu. Catalunya ha generat un ecosistema de recerca que ha guanyat molt pes a Europa. Som rellevants a totes les instàncies on cal ser-ho. Però no podem estar-ne del tot cofois perquè el vaixell en el qual guanyem posicions n’està perdent en el món. La nostra ambició avui hauria de ser participar en un lideratge científic europeu que redreci aquesta situació.
En canvi, el sistema de recerca, part de l'ecosistema, està ordenat per la normativa legal. Un ecosistema sense un sistema al seu nucli és impossible. I un sistema que no hagi generat al voltant seu un ecosistema és molt deficient. En el present la norma que ordena el sistema és la llei de la ciència del 2022. Metafòricament, el dibuixa constituït per dues parets mestres –universitats i centres de recerca– i una biga de càrrega transversal que és Icrea (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats). Com que aquest divendres es va celebrar al CCCB el seu 25è aniversari, dedico aquest article a fer-vos-en cinc cèntims.
Amb recursos de la Generalitat, Icrea té per missió l’atracció, retenció i recuperació de talent científic del màxim nivell per inserir-lo a les universitats i centres de recerca. Ho fa mitjançant convocatòries anuals en què la institució contracta de manera indefinida uns vint investigadors que desplegaran la seva activitat en un centre o universitat. A hores d'ara els Icrea són uns 300, gairebé la meitat a les universitats. El savoir faire dels equips de direcció ha garantit una selecció impecable i ha donat com a resultat uns impactes acadèmic i econòmic molt elevats. En l’acadèmic, no hi ha dubte que ha tingut un paper decisiu en el creixement i l'apreciació externa de l'ecosistema. En l’econòmic, els Icrea han atret 160 milions d’euros només el 2025. En mitjana anual multipliquen per més de quatre la contribució de la Generalitat i creen set llocs de treball qualificat en els seus equips. A més, els seus descobriments han generat 47 empreses tecnològiques.
Icrea no té centres propis. La seva intenció és ajudar els centres i les universitats a arribar a nivells alts de qualitat i amb una massa crítica suficient. En això s’assembla a la pràctica del CNRS francès (Centre National de la Recherche Scientifique), però amb una diferència: el CNRS constitueix centres mixtos (en diuen labs). Icrea no.
Hi ha un aspecte més fonamental en què el contracte Icrea és diferent del que utilitza el CNRS. Els membres del CNRS són funcionaris. Els Icrea són contractats laborals (permanents). És aquesta característica la que permet una política de personal ajustada a les millors experiències internacionals. Faig constar que la via del contracte laboral a la universitat ha estat una reivindicació històrica a Catalunya. També ho va ser a Espanya sota el franquisme i a l’inici de la transició democràtica. Però a la seva primera llei universitària (1983), malauradament, es va optar per la via funcionarial. A la segona llei –del mateix any de la constitució d’Icrea (2001)– es va obrir una via laboral, però immediatament es va viciar establint una homogeneïtzació pràcticament completa amb la via funcionarial. Per ser clars: una via laboral efectiva ha de tenir dues propietats. Que les avaluacions positives de promoció condueixin automàticament a la promoció, sense passar per una convocatòria pública que serà necessàriament una falsedat. I que un cop establert això, hi hagi convocatòries públiques, i que siguin realment obertes, no de promoció disfressada. Una institució ha d'introduir sang nova a tots els nivells.
Els contractes d'Icrea són permanents. És clau: no es pot aspirar a contractar talent consolidat amb contractes temporals de tres o cinc anys. Aquests, però, són més fàcils d’articular administrativament i poden ser útils per a les primeres fases de la carrera acadèmica. Així, per a l’atracció de talent molt jove tenim el programa del Centre de Formació Interdisciplinària Superior –CFIS– de la UPC, i per al talent ja en transició a la maduresa el programa Ramón y Cajal de l’Agència Estatal de Recerca. Ambdós són molt satisfactoris.
