14/05/2021

Cinc-cents per enfonsar el Banc d’Anglaterra

3 min
Oficina de treball a Cornellà.
Disponible en:

Llegim a l'ARA que un dels grans temes que hauria de gestionar un potencial canvi de govern seria la renovació d’uns cinc-cents alts càrrecs. Un tema que es comenta amb absoluta normalitat. I és que aquest vici, aquesta enorme aberració amb què hem de conviure, ja s’ha assumit com a quotidià. Catalunya forma part dels països amb les estructures de comandaments públiques més polititzades que existeixen. Una vergonya tercermundista. Així ho denuncia el portal que s’ha posat recentment en marxa i al qual m’he adherit sense dubtar-hi. I els convido a fer-ho també a vostès.

Espanya, amb Catalunya fent-li costat –com sempre en aquests casos–, està alineada al capdamunt de l’OCDE (juntament amb Turquia i Xile) pel que fa a la politització dels càrrecs directius públics. Més d’un 95% són nomenats pel partit que governa (a França només el 14%, a Itàlia el 39%, a tall d’exemple). Aquest fet afavoreix tot un cúmul de perjudicis que s’enumeren en el portal de referència. No només estem davant la incompetència generalitzada dins de l’administració pública. També dels favoritismes i de la potencial corrupció que tots vostès poden imaginar-se.

Aquet fet, com és lògic, ha de provocar desànim i desmotivació general entre la classe funcionarial, que veu la seva trajectòria professional sentenciada. Constitueix, dins del món d’aquests professionals, una autèntica estafa que crec que haurien de denunciar amb més força. És com si a un bon empleat de qualsevol empresa li diguessin que ja pot treballar les hores que facin falta, que no importa l’esforç que esmerci en fer la feina ben feta, etc., que mai arribarà a cap càrrec de responsabilitat directiva. Els resultats a l’administració pública són els esperats. Aquells professionals del servei públic que romanen a l’administració ho fan per pura vocació. Però són pocs. La gent amb una especial expectativa fuig. I, cosa que és més greu, els més ambiciosos ja no es presenten a oposicions. I hi perdem tots. Es dona continuïtat, amb alternança, a la grisor, a la mediocritat de la partitocràcia.

Fa anys vaig formar part, a l’empresa on treballava, de l’equip que preparava una proposta de concurs públic per a l’administració britànica. Un contracte enorme de tecnologia. En una ronda de preguntes i respostes vam tenir l’oportunitat de reunir-nos amb el responsable d’administració pública –venia a ser, aproximadament, la persona real que en la sèrie Sí, ministre encarnava Sir Humphrey–. La reunió ens va produir un gran efecte. Tots ens vam assabentar que, a la Gran Bretanya, el ministre no pot nomenar alts càrrecs. Tots són de carrera. I si el ministre té algun assessor, ho és a nivell particular, i el paga el partit. No forma part, en cap cas, de la maquinària pública. Fins i tot les lleis les elaboren funcionaris –sota les directrius del consell de ministres–, que en negocien el contingut amb l’oposició. La idea és que les lleis, malgrat seguir les directrius del partit guanyador, resisteixin el llarg termini i no siguin reemplaçades quan el partit de govern plegui. La professionalització és màxima.

Al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana del senyor Coromines –que, a més d’obra de consulta, conté una narrativa apassionant– podem comprovar que nepotisme prové del llatí nepos, que vol dir nebot. Quin dubte hi ha que la nostra administració pública té molts tiets de partit?

Les negociacions entre ERC i Junts han durat setmanes. Un dels temes a discutir ha d’haver estat –no pot ser d’altra manera– el repartiment de departaments. No només dels titulars, els consellers, sinó de tota la menjadora que en penja. No crec que ni els hagi passat per l’avantsala del cervell discutir com regenerar –si és que mai ha estat generada– la nostra administració pública. Una ofensa al contribuent. El tema arrossega els vicis ancestrals de la cultura hispana, refractària a qualsevol modernitat.

Resulta, doncs, que no n’hi ha prou amb haver de votar uns diputats que constitueixen un insult a la intel·ligència mitjana del contribuent. Les nostres desgràcies no acaben aquí. Pel que llegim, aquests individus, als quals ens hem vist obligats a mal elegir, designaran uns cinc-cents altres mortals del seu mateix cercle per tal d’administrar la cosa pública. I com que, en general, ningú nomena algú altre que sigui millor que ell, el conjunt resultant serà desesperadament insolvent. Tot plegat em porta a la memòria el periodista Julio Camba quan es referia a determinats càrrecs públics espanyols. Era l’època en què la lliura esterlina marcava el patró internacional. “Estos individuos son capaces de hundir el Banco de Inglaterra”.

Xavier Roig és enginyer i escriptor

stats