01/03/2021

La clau de l'ordre públic

4 min
Agents dels Mossos d’Esquadra durant els aldarulls pel cas Hasél a Lleida.
Disponible en:

Un país com Catalunya, que va recuperar la institució històrica d'una policia pròpia després de la dictadura, amb un desplegament progressiu durant anys, amb una constant formació a través de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, de referència mundial, i amb la capacitat en determinants moments d’impulsar canvis interns per tenir lideratges policials rellevants, no es mereix el judici sumaríssim al qual ara s’està sometent aquesta institució, formada per milers de funcionaris públics catalans i totalment arrelada al territori.

Deia Simone Veil que el triangle de la geometria de la virtut pública dels grecs consistia en les idees de límit, mesura i equilibri. La negociació del futur Govern hauria de fer cas d'aquest triangle i no centrar-se en un dels serveis públics més fràgils, la policia, que, com la sanitat o l’educació, exigeixen sempre una gran dosi de sentit de l’interès general. De retruc s'està examinant si la resta d'institucions del país han fet o no condemna explícita de la violència. Un rebuig que és de sentit comú i que no hauria de ser construït com una prova del cotó fluix per tensionar més aquest país nostre, que tantes sotragades està rebent, i per fer més llarga la teoria dels bàndols.

Algunes persones a qui durant anys ens ha concernit de prop la nostra policia i la defensa dels drets humans assistim estupefactes a aquest desplaçament del debat mediàtic i social, construït en part per inèrcia i potser amb cert grau d’inconsciència, però que pot comportar costos irreparables.

Quan als carrers hi esclata la violència és perquè passen coses greus; alhora, explicar les protestes no pot implicar justificar-les com a símbol de progrés democràtic. Només cal mirar França i els armilles grogues. La violència, sigui quina sigui, és símptoma de fracàs i com a tal és rebutjable. I quan la política social i econòmica, en el context del covid però no només per la pandèmia, està ofegant la gent jove, els autònoms i els empresaris, no es pot demanar a la policia que resolgui la situació. Són les altres polítiques les que s’han de posar en marxa de seguida. I acceptar els propis fracassos amb tota la capacitat pedagògica d’autocrítica que calgui. Només així es pot recuperar el clima de credibilitat que la ciutadania necessita mantenir amb els governs de Catalunya. Perquè, enmig de la crisi institucional que vivim, és evident que les tres escales d’administració –estatal, autonòmica i local– tenen responsabilitats. Però també és evident que el paraigua foradat de l’Estat és determinant en tot allò relatiu al sistema financer, al desplegament competencial, a la batalla constant contra les lleis aprovades al Parlament o a l'infrafinançament ultracentralitzat dels municipis, que depèn contínuament de l’arbitri i la negociació. Una cultura, la de la negociació, que enmig dels tribunals i la repressió està totalment devaluada.

Agents dels Mossos d'Esquadra retirant una motocicleta llançada a la via pública.

Demanar que la clau de l’ordre públic ampliï el focus a totes les polítiques i no es quedi només en la seguretat pública als carrers implica moltes coses. La primera és que totes les forces polítiques, sense excepció, comparteixin la no politització dels Mossos. Un operatiu desproporcionat concret no és una policia. D'una dinàmica de millora progressiva no hem de passar a l'esmena a la totalitat. La violència al carrer no es pot “normalitzar” per molt explicable que sigui la indignació.

Quan es van retirar les bales de goma, i després de les conclusions a què va arribar el Parlament, la Brimo va canviar totalment de gestió i planificació. Però el mèrit no va ser de la política –que, per cert, anava darrere de la societat civil– sinó policial. Es van adaptar procediments, es va treballar per obtenir mitjans alternatius, es va crear una consciència d’autoestima al cos, amb una jerarquia clara que no admetia involució. I ara, amb la gestió del relat i les negociacions per formar govern, tot això s’està posant en risc amb la introducció en l’imaginari col·lectiu de la idea que es parteix de zero i que tot s’ha de qüestionar. On és la imatge del nostre cos jutjat per l’1 d’Octubre? És paradoxal que en el sector sanitari haguem estat capaços de criticar gestions globals i d'exigir coherència i que, en canvi, posem en valor els professionals. En l’àmbit de la seguretat hauríem de fer el mateix. S’ha patit un judici al cos en la figura del seu major i altres comandaments per la prudència i el sentit democràtic amb què van gestionar l’1 d’Octubre, i ara, aquest judici de país, que malauradament no permet matisos, és un símptoma que tot plegat ens ha afectat.

Cap altre cos policial de l’Estat ha estat capaç d’acceptar públicament rectificacions o males pràctiques. En el cas dels Mossos, a més del comitè ètic que es va crear, sindicats de comandament i de base s'han posat sempre a disposició del Parlament per negociar i parlar. El cas Benítez i el de la plaça Molina van significar un nou plantejament en la gestió de persones amb problemes de salut mental. El tema dels desnonaments, molt sovint millorables, s'ha identificat amb la policia quan al darrere hi ha també una fiscalia i uns tribunals imparables que també es deuen als drets humans. I el Parlament es va comprometre a un minut de silenci per cada agent que perdés la vida en acte de servei.

Les reformes que l’evolució democràtica va requerint en tots els camps, també en l’ordre públic i policial, corren el risc de deixar de banda un cos que ha estat exemplar en molts casos com la lluita contra la violència masclista o les investigacions contra el terrorisme radical. En una setmana en què a Espanya se li ha retret que els seus fitxers policials europeus vulneren la protecció de dades, hem de seguir exigint que els Mossos formin part de les comissions europees. La millor manera de corregir abusos o males pràctiques en operatius policials és també confiar en els professionals de dins que fa anys que estan bolcats en millorar els seus protocols. I estic segura que el nou Govern serà capaç, com ha fet en moltes ocasions, de fer del principi de confiança i eficiència executiva el vincle que ha de recosir tot allò que aquests darrers dies s’ha pogut esquerdar. La ciutadania també necessita d’aquest relat de confiança, que en cap cas és impunitat.

Gemma Calvet és advocada

stats