El col·lapse de la pau

L’any passat es va commemorar el 80è aniversari de la Carta de les Nacions Unides del 1945, un document signat per 51 països al final de la Segona Guerra Mundial. Els signants es comprometien a actuar "per preservar les generacions futures del flagell de la guerra". Des d’aleshores, les grans potències no han entrat en guerra entre elles, i cap estat membre de l’ONU ha desaparegut a conseqüència d’una conquesta.

L’última dècada, aquesta pau ha començat a esquerdar-se. Avui es troba al caire d’ensorrar-se del tot. Si això passa, les conseqüències seran catastròfiques. En podem veure el cost devastador: segons els meus càlculs, entre el 1989 i el 2014 les morts relacionades amb combats en conflictes transfronterers se situaven, de mitjana, per sota de les 15.000 anuals. A partir del 2014, la mitjana anual ha superat les 100.000.

Durant segles la guerra era perfectament legal. De fet, era la manera principal com els estats resolien les seves disputes. Els països podien forçar-se mútuament a signar tractats a punta de pistola i, si es trencaven, fer-los complir mitjançant la guerra. Els estats que guanyaven guerres tenien el dret legal de conservar allò que prenien –territoris, béns, persones–. Els estats sorgien i queien, conquerien terres i les perdien, i les persones que vivien als territoris en disputa en patien les conseqüències.

Aquest sistema de guerra legal va començar a desaparèixer després de la Primera Guerra Mundial, quan, el 1928, els estats van renunciar a l’acte de la guerra amb la signatura del pacte Briand-Kellogg. Aquest compromís es va reafirmar el 1945 amb la Carta de l’ONU, que situava la renúncia a la guerra al centre d’un nou ordre jurídic internacional. La conquesta territorial i la diplomàcia dels canons, abans legals, van passar a ser il·legals; les sancions econòmiques van substituir la guerra com a principal eina d’aplicació del dret internacional, i fer la guerra podia ser perseguit penalment, com va passar als judicis de Nuremberg i de Tòquio després de la Segona Guerra Mundial.

La pau mai no va ser perfecta. Els conflictes a Corea, al Vietnam i a Cambodja van ser fracassos primerencs i terribles. Amb la descolonització, el nombre d’estats al món es va multiplicar, i les guerres civils, que no estan regulades per la Carta, es van fer més freqüents. Així i tot, el pacte va aconseguir una cosa destacable: la conquesta, abans habitual, es va tornar rara, i morien menys persones a conseqüència de la participació dels estats en conflictes fora de les seves fronteres.

Aquest fet es pot observar en les dades de l'Uppsala Conflict Data Program, que els investigadors utilitzen per fer el seguiment de la violència organitzada i de les morts que provoca. Les dades mostren que les morts en combat derivades de conflictes que travessen fronteres estatals van ser relativament baixes des dels anys noranta fins a mitjans de la dècada del 2010.

Hi va haver algunes excepcions. El 1991, més de 20.000 persones van morir arran de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq i de la resposta de la comunitat internacional. El 1992, més de 20.000 van morir a Bòsnia i Hercegovina. El 1999 i el 2000, desenes de milers van morir en la guerra entre Etiòpia i Eritrea. També hi va haver un augment de morts el 2003, quan els EUA van iniciar la guerra contra l’Iraq.

Però a partir dels primers anys 2000, les restriccions legals sobre la guerra van començar a erosionar-se. Després dels devastadors atacs d’Al-Qaida l’11 de setembre del 2001, els EUA van començar a utilitzar la força arreu del Pròxim Orient contra aquells que consideraven una amenaça terrorista. Per justificar la continuïtat dels atacs i estendre’ls a una àmplia gamma de grups terroristes en allò que alguns acabarien anomenant "la guerra eterna", els EUA van invocar un dret legal nou sota la Carta de l’ONU: el de defensar-se contra grups no estatals que –segons deien– representaven una amenaça.

Fins a aquell moment era acceptat de manera general entre els membres de l’ONU que el dret a l’autodefensa previst a la Carta només s’estenia a amenaces procedents d’altres estats. En ampliar aquesta pretensió a amenaces provinents de grups no estatals, els EUA van obrir la porta perquè altres estats utilitzessin unilateralment la força a escala internacional sota una aparença legal. Durant la dècada següent, cada vegada més governs van adoptar aquesta teoria.

Cap al 2014, les conseqüències d’aquest gir van començar a fer-se evidents. Amb l’ascens de l’Estat Islàmic, els EUA van intensificar els seus esforços antiterroristes a tot el Pròxim Orient, i molts altres països es van sumar a la lluita. Aquell mateix any, els EUA i l’OTAN van concloure oficialment les operacions de combat a l’Afganistan, però van continuar proporcionant un suport significatiu a les forces afganeses. L’última dècada també ha vist un augment de conflictes mortals a Síria, l’Iraq, Etiòpia, el Iemen, la República Democràtica del Congo, Nigèria, Somàlia, Líbia i Gaza, amb la participació d’estats externs, que habitualment invocaven el dret a l’autodefensa. Centenars de milers de persones han mort a conseqüència d’aquests conflictes.

Mentrestant, la guerra entre estats, que havia caigut a mínims històrics després del 1945, ha tornat. La invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Rússia el 2022 ha provocat la mort de desenes de milers de russos i ucraïnesos cada any. Aquell mateix any hi va haver morts en conflictes entre estats a Síria, Polònia, el Kirguizstan i el Tadjikistan. El 2024, van esclatar conflictes entre l’Iran i Israel, i l’Afganistan i el Pakistan, i els EUA i diversos estats aliats van utilitzar força letal al Iemen.

Encara hi ha temps per aturar aquesta trajectòria. Quan Rússia va envair Ucraïna, més de 140 estats van condemnar la invasió i la van titllar d'il·legal, cosa que va ajudar a evitar el que probablement hauria estat un cop mortal per a l’ordre jurídic internacional. Això és el que cal per preservar el sistema legal internacional quan un estat poderós viola les normes. Fins ara, però, només un grapat d’estats han estat disposats a plantar cara de manera contundent a Trump. Si els estats no actuen conjuntament per preservar la prohibició de l’ús de la força –el fonament de l’ordre jurídic de postguerra–, el cost es mesurarà en moltes més vides perdudes en conflictes que ja no tindran cap barrera que els freni.

A la novel·la The sun also rises, d’Ernest Hemingway, el personatge Mike Campbell explica com va fer fallida: "A poc a poc i després de cop". Les dècades de pau imperfecta però transformadora que la Carta de l’ONU van ajudar a crear s’enfronten ara al mateix destí. A mesura que els EUA deixen de respectar el principi fonamental del sistema jurídic internacional que ells mateixos van defensar, un sistema ja malalt s’encamina cap a un col·lapse total.

Copyright The New York Times