Opinió 06/03/2022

Les comparacions de Catalunya amb Ucraïna que fan avergonyir la ciutadania

3 min
Persones cobrint-se davant els bombardejos a la ciutat de Butxa, a l’oest de Kíiv.

Una guerra provocada per la invasió d’una potència nuclear a un país sobirà. Tot el que no s’ajusti a aquest context hauria de fer comptar fins a deu a qualsevol persona abans de fer pública una comparació. Alguns ho deuen haver fet aquests dies renunciant a comentaris que dins el seu cap semblaven enginyosos. Reflexionarem breument sobre els altres.

No, Ucraïna no és Catalunya i Espanya no és Rússia malgrat que hi hagi qui hi vegi un paral·lelisme directe aquests dies. “Amb violència no arreglaran res a Ucraïna com no van arreglar res l’1 d’Octubre a la nostra terra”. La frase, del diputat de JxCat Joaquim Calatayud es va sentir la setmana passada al Parlament. “Quin és el problema de la taula de negociació, que els ucraïnesos no s’hi volen asseure o que hi ha una agressió exterior per part d’un estat que vol imposar-se i que està condicionat per les seves temptacions autoritàries internes? Doncs en el nostre cas, tres quarts del mateix”, deia Oriol Junqueras (ERC) ara fa uns dies. “Les lleis que van aprovar amb el senyor Puigdemont quan van fer la bogeria que van fer, haurien agradat molt a Putin”, li contestava Carlos Carrizosa (Cs). I, per si no n’hi hagués prou, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va interpretar que l’Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors, Josep Borrell, es referia a ell quan, sense que ningú l’hi demanés, lloava el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, per no haver fugit “amagat en un cotxe”.

La temptació d’explicar la complexa realitat internacional basant-se en les pulsions locals s’apropa més a la desinformació que no al tractament acurat del conflicte. Espanya, per cert, enviarà armes als ucraïnesos tot i que no s’implicarà directament en la guerra, com sí que va fer per exemple l’any 2003 a l’Iraq. José María Aznar n’era el president i el principal promotor i aquests dies també ha volgut contribuir amb el seu granet de sorra als comentaris que fan avergonyir la ciutadania. Primer va ser amb un d’irònic (“La situació d’Ucraïna és millor que la del PP, perquè allà no hi ha armament nuclear”) i després amb un de presumptament pragmàtic: “Èpoques de grans crisis, encara que siguin cruels i terribles, també ho són de grans oportunitats”, opinava divendres tot defensant l’increment de la despesa militar espanyola per guanyar pes en l’ordre mundial.

Deia Gramsci que viure vol dir prendre partit. Seguint-li l’argument, governar vol dir prendre decisions que inevitablement agradaran a uns i molestaran a altres. L’enviament d’armes a la guerra n’és una, que ha provocat diferències entre els socis del govern espanyol -i contradiccions dins de Podem-. Però també ha incomodat la Generalitat. Especialment ERC, que s’ha mostrat ambigua en tot moment, amb missatges en una línia des de Madrid i en una altra des de Barcelona. El president, Pere Aragonès, no ha anat més enllà d’“Ucraïna té dret a defensar-se” i “el reforç de les seves capacitats militars és rellevant”.

ELS DETALLS

1.
Pancartes i sopes en solidaritat amb Ucraïna
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, amb el cònsol d'Ucraïna a Barcelona, Artem Vorobyov, a la plaça de Sant Jaume

Més enllà de les sancions a Rússia, arreu del món es multipliquen els missatges simbòlics de suport a la població ucraïnesa. Al balcó del Palau de la Generalitat, per exemple, hi penja des de fa uns dies una pancarta solidària amb Ucraïna -que no sembla que hagi de ser tan polèmica com altres- i al restaurant del Congrés s'hi ha servit aquesta setmana 'borsx', una mena de sopa amb remolatxa típica d'Ucraïna.

2.
La revolució sexual de Feijóo
Alberto Núñez Feijóo, aquest dimecres a la junta directiva del PP de Galícia

Tú que decidiste que tu vida no valía, que te inclinaste por sentirte siempre mal, que anticipabas un futuro catastrófico, hoy pronosticas la revolución sexual ”.És la tornada de la popular cançó de La Casa Azul i la sintonia d’espera de l’acte de dimecres en què Alberto Núñez Feijóo va fer públic que opta a presidir el PP. Per cert, també és una de les últimes cançons que el Polònia va versionar per al seu Pablo Casado.

stats