27/02/2022

Quan compartir informació enverina

3 min
Una persona sosté un telèfon mòbil amb l'aplicació de Twitter, una de les xarxes socials on aquests dies ha circulat molta desinformació sobre la invasió d'Ucraïna.

Sabíem que la informació és poder, però aquesta setmana ens planta davant dos debats fonamentals en l’era digital: privadesa i desinformació. D’una banda, tenim l’home que va difondre les dades personals de la víctima de La Manada (inclosa l’adreça postal); de l’altra, la guerra desinformativa que se suma a l’ofensiva militar russa sobre Ucraïna. El que tenen en comú aquests fets és l’exercici de la prudència individual com a element indispensable de la responsabilitat col·lectiva. Difondre les dades personals d’algú sense en el seu consentiment, enverina. Repiular imatges bèl·liques que no sabem d’on surten no ens fa còmplices de les víctimes.  

La principal virtut i defecte de les xarxes socials és l’enorme capacitat de difusió. L’àgora virtual ofereix aquests altaveus d’alta potència i construir la societat digital també passa per definir, consensuar i activar drets i responsabilitats de la ciutadania. La privadesa és un dels primers drets a tenir en compte, i apaivagar la desinformació, una responsabilitat urgent. Anvers i revers són parts del contracte social que necessitem per lubricar la confiança social i el pensament lliure. També sabem que les plataformes no són neutres en absolut: nosaltres pengem (o compartim) i els seus algoritmes opacs i capriciosos decideixen quin recorregut tindrà. Avui, però, deixem les plataformes a banda perquè el missatge va per a tu, per a mi, per a nosaltres.  

Imagina’t que algú decideix publicar la teva adreça, el DNI i el teu aniversari vulnerant la teva privadesa i envaint la teva intimitat. Imagina’t que et passa quan has patit una agressió sexual múltiple. Que casa teva quedi al descobert quan el que segurament necessites és amagar-te i guarir-te en la protecció i la tranquil·litat, et fa vulnerable. La càrrega mental del temor anticipatori et pot empènyer a haver de fugir i anar a viure a un altre lloc. L’home que ho va penjar com a burla, al·lega que “només” va compartir la informació que ja estava penjada en un altre fòrum públicament accessible. I aquí hi ha el quid de la qüestió: qui ho penja inicialment n’és responsable (i també condemnat en aquest cas), però qui en fa difusió també.  

Ara bé, la premsa que ha cobert la notícia ha donat tot luxe de detalls sobre l’edat, la professió i el barri on viu l’acusat en qüestió. Tot i que sento ràbia i ganes de fer-ne escarni públic perquè a ningú més se li torni a acudir una cosa semblant, no soc partidària de l’ull per ull i dent per dent en privadesa digital. Haver comès un delicte de revelació de secrets no ens dona dret a exposar les sigles del perpetrador ni qui pagava la connexió a internet que va fer servir per penjar-ho. La privacitat segueix sent un dret humà fonamental. El que ens interessa és assenyalar que compartir informació personal d’algú altre és un acte immoral, reprovable i penat. 

Amb la qüestió de la desinformació ens costa una mica més ser contundents perquè no veiem les conseqüències de forma immediata ni directa. Podem imaginar –i fins i tot entendre– com ens sentiríem si de sobte la nostra adreça de casa fos viral, i què voldria dir això per a nosaltres i la nostra família, però no podem concebre que compartint una foto bèl·lica des de la indignació i la denúncia estiguem malmetent la nostra democràcia. El nostre gest ens sembla tan petit –amb prou feines necessitem un dit– que costa entendre que ens converteixi en còmplices de la confusió.  

És important recordar que en situacions de crisi i guerres informatives, la desinformació és una arma sofisticada i sibil·lina. Per descomptat podem donar la culpa a hackers i granges de bots d'orquestrar campanyes de desinformació i cal també lluitar contra això. Cal regular-ho i exigir responsabilitats als nostres representants públics i les plataformes que permeten que la informació circuli. En la desinformació potser no som la guspira, ni tan sols la benzina, però som la partícula d’oxigen que permet a la flama seguir cremant. Mobilitzem-nos, sortim al carrer, exigim que s’aturi la guerra perquè volem evitar la mort i el patiment de víctimes innocents d’una geopolítica podrida i lucrativa. I quan optem per l’activisme de sofà, la primera regla d’or és utilitzar fonts fiables. La segona és que, davant del dubte, ens abstinguem de fer-ho circular. Ara mateix hi ha milions de likes a explosions a Palestina, imatges de l’annexió de Crimea del 2014 i rumors disfressats de notícia sobre l’actual situació a Ucraïna. Si compartim, que tinguem clar si sumem antídot o sumem verí.  

Liliana Arroyo Moliner és doctora en sociologia, experta en transformació digital i impacte social, Esade