El conseller Vila i el pressupost de Cultura

El conseller de Cultura, Santi Vila, s’ha posat com a repte principal del seu mandat l’increment del pressupost del departament, de l’actual 0,7% a l’1% del total de la Generalitat: uns 50 milions més. És la seva carta de presentació davant un sector en hores baixes, molt castigat per la crisi, i que ha vist com el suport públic ha anat disminuint, singularment per part del Govern, però també de l’Estat i l’administració local. La cultura, entesa com el quart pilar de l’estat del benestar -al costat de sanitat, educació i benestar social, que en conjunt suposen el 70% del pressupost de la Generalitat- per desgràcia no ha tingut mai a Catalunya el tracte pressupostari que es mereix o, si més no, un tracte equiparable a la mitjana europea, on els pressupostos culturals públics se situen en el 2%. Contra el que es podria pensar, no és un problema vinculat a la crisi econòmica que patim, perquè en època de vaques grasses, en el cas de la Generalitat només un cop, sota un govern de Pasqual Maragall, es va arribar a l’1%. Va ser un cant del cigne. Des d’aleshores no ha fet sinó perdre pes. De res no han servit les legítimes queixes sectorials o el consistent discurs basat a situar l’acció i la inversió en cultura com a essencials, a parts iguals, per a la cohesió social i la generació de riquesa. En efecte, l’accés a la cultura és una via directa d’ascensor social i la indústria cultural genera molta ocupació i té una gran capacitat multiplicadora. Però la coherència del discurs no s’ha traduït en una mínima millora pressupostària. La crisi no és la causa de la situació, però sí que ha escombrat paraules i diners.

Per això l’aposta del conseller ha de ser benvinguda. És, en termes històrics, una inicial i necessària rectificació. Ara bé, no és gens clar com se’n sortirà en un context d’ofec financer del Govern, que genera un dèficit anual de 4.400 milions. De fet, amb els números a la mà, un propòsit així, per molt justificat que sigui, és tan meritori com potser poc realista. Perquè no hi ha ni tan sols el recurs de recórrer a un mecenatge substanciós atesa la falta d’una llei estatal. Hem de creure, tanmateix, que en el repte del conseller Vila no hi ha temeritat ni frivolitat. Tant de bo se’n surti.