Unes consideracions sobre el petó no consentit
He llegit que Olga Tubau serà l’advocada del controvertit homo erectus anomenat Rubiales, en el cas del petó a la jugadora Jennifer Hermoso, i voldria, amb tota la cura i el respecte, ficar-me al jardí.
Primer de tot. Em sembla inadmissible que un directiu s'endugui la mà als ous, en públic, com si fos un primat. ¿Oi que no ens imaginem cap directiva duent-se la mà a la figa en senyal de celebració? Si un jugador fes això al terreny de joc seria considerat irrespectuós i se l’expulsaria. El directiu, pel mateix, ha de ser expulsat.
Dit això. Jo diria que el petó és una falta de respecte, un abús de confiança, de mal gust, de superioritat moral, de senyor que no comprèn que potser fa fàstic. Mai un abús sexual. Penso, per exemple, que, quan vaig guanyar el premi Ramon Llull, les abraçades i refregades i petons amb membres del jurat d’ambdós sexes i editors es van produir sense consentiment de ningú. Per cert, però. Si m’hagués dut la mà a la figa en recollir el premi, tothom m’hauria considerat una dement.
¿Recorden la foto, icònica, dels dos castellers dels Minyons de Terrassa fent-se un petó a la boca dalt de les manilles del tres de deu? A l’ARA per il·lustrar-la vam escriure això: “La complicitat que genera el treball en equip fa que la consecució d'una gran estructura sovint desfermi passions i emocions contingudes”. Els dos castellers, ho sé, van explicar que eren amics i, per tant, no hi havia “abús de poder”, com algú pot dir que hi ha en el cas que ens ocupa. Però a l’article, d’Efren García, també hi llegíem: “Quan una construcció cedeix, les cares de decepció i les llàgrimes són protagonistes, però quan les coses van bé les abraçades es contagien, els petons esdevenen espontanis”.
Si el petó a Jennifer Hermoso és un abús sexual, llavors penso que estem banalitzant, amb la millor de les intencions, que un superior acorrali una subordinada en un despatx solitari, a les vuit del matí, i li faci un petó amb llengua, amb intencions sexuals. Jo considero que no és el mateix, i el termòmetre que m’aplico, per considerar-ho, és pensar, en tots dos casos, com hauria reaccionat si la dona fos la meva filla.
