Construir una nova elit

4 min

El 8 d’abril, el president francès, Emmanuel Macron, va anunciar que tancarà l’escola d’elit per a la formació de líders públics, l’École Nationale d’Administration (ENA). Macron -ell mateix un énarque, com es coneix els seus graduats- vol fomentar la igualtat d’oportunitats i l’excel·lència nacional per respondre millor als desafiaments del covid-19. Però l’eliminació de l’ENA seria un pas negligible en aquesta direcció.

Irònicament, l’ENA va ser fundada el 1945 pel general De Gaulle per dividir l’elit francesa i eliminar un sistema clientelar i de prebendes que havia generat una administració pública corrupta i ineficient. L’admissió a l’escola estava llavors subjecta a un examen competitiu, i als que aconseguien ingressar-hi se’ls oferia un salari durant els estudis. De manera similar, un segle abans, al Regne Unit s’havien plantejat exàmens oberts i competitius, i ascensos basats en el mèrit. A partir d’aquí gairebé tots els països -des dels EUA i el Japó fins a la Xina, Ghana i Nigèria- van mirar d’incorporar la meritocràcia en les seves administracions públiques, sovint a través d’exàmens.

El problema actual és que el sistema d’exàmens ha passat a alimentar un mercat de l’educació preparatòria privada que beneficia els alumnes més benestants. Mentre a la dècada de 1950 el 29% dels alumnes de l’ENA provenien de famílies de classe treballadora, el 2003 aquest percentatge s’havia reduït al 9%.

De la mateixa manera, els exàmens estandarditzats d’ingrés a les universitats nord-americanes, creats per evitar la concentració d’alumnes rics provinents d’escoles exclusives, són ara considerats una forma de privilegi. Aquest any va tenir lloc una revolució quan, per efecte del covid-19, els departaments d’admissió de les universitats van haver de considerar els resultats de les avaluacions com a opcionals. Això va portar a un enorme augment de les sol·licituds de plaça a les principals universitats i a un creixement de la diversitat en els cursos de primer any. La Universitat de Califòrnia Los Angeles, per exemple, ha informat d’un augment del 48% en els sol·licitants afroamericans, del 33% en els hispans i del 16% en els nadius americans.

Al Regne Unit fins fa poc els alumnes d’escoles privades tenien una probabilitat set vegades més gran d’ingressar a Oxford o Cambridge que els que provenien d’escoles estatals sense admissió selectiva. Ara Oxford fa servir dades contextuals que consideren els antecedents de cada alumne per entendre els seus èxits, cosa que està augmentant la diversitat dels estudiants de grau.

L’ENA va solucionar dos grans reptes: el 1945 França havia d’atreure els millors talents a l’administració pública per a la seva reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, el govern necessitava incloure i representar una àmplia gamma de ciutadans, rics i pobres, i demostrar que podia servir-los millor que el comunisme. Avui molts governs afronten una tasca similar. Per reconstruir ràpidament després de la pandèmia (com ho està fent la Xina), han de fer un pas endavant després de dècades d’haver-lo fet al costat. I han de reconstruir la confiança del públic davant d’una poderosa reacció populista contra els governs “elitistes”.

Cal, doncs, que l’ingrés a les escoles professionals reflecteixi el que el sector públic necessita en lloc del que resulta més còmode des d’un punt de vista administratiu. Potser cal reduir la dependència de les puntuacions de les avaluacions i donar més pes a mesures d’aptitud alternatives. Educar els líders públics també exigirà als organismes del sector públic una intensa captació de fons perquè estudiants molt diversos puguin assistir-hi.

L’altre repte és mantenir aquests líders al servei públic. Des de l’octubre del 2018 el govern francès ha signat almenys 575 contractes amb consultores privades per serveis que van des de plans de recuperació econòmica fins a la transició cap a la neutralitat de carboni o el combat contra el covid-19. Semblantment, al Regne Unit el sistema de detecció i rastreig del covid-19 va ser implementat gairebé completament per consultores i empreses subcontractades. I si en matèria de polítiques el govern atorga la feina estimulant a empreses externes, els millors funcionaris públics l’abandonaran. Per contra, les agències públiques intel·ligents, com a Singapur, atorguen tasques estratègicament importants als seus millors empleats per retenir i desenvolupar les seves habilitats.

D’altra banda, quan els polítics i els seus assessors denigren els “buròcrates” o “la creixent massa amorfa” (“the blob ”, en anglès, com un exassessor de govern del Regne Unit va descriure el funcionariat britànic), és possible que estiguin creant una profecia autocomplerta. Si fan un relat del sector públic que el pinta com una cosa inútil, ¿com podem esperar que atregui persones excel·lents i les retingui?

L’exitosa distribució que el govern britànic ha fet de les vacunes ha posat en relleu els beneficis de deixar que sigui el govern qui prengui les decisions, amb el suport de líders del sector privat disposats a ajudar-lo de manera gratuïta. Aquest acord combina el millor del sector públic -la confiança del poble en les institucions que vacunen la gent- amb els avantatges de la mirada del capital risc a l’hora d’avaluar el risc i l’assignació de recursos.

Tres setmanes després de l’anunci de Macron, queda clar que no suprimirà l’ENA, sinó que reduirà la quantitat de places (de 80 a 40) i li canviarà el nom. De tota manera, el desafiament és construir una administració pública prou ambiciosa per atreure persones amb propòsit i talent, però, a més, prou oberta per reclutar els seus membres de manera que representin una mostra molt més transversal de la societat. Fer retocs a l’ENA no és la manera d’aconseguir-ho.