Conversa amb Joaquim Ruyra

Diu Ruyra a Garcés: [...] He de començar per dir-li que trobo encertadíssima la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra. És un artista i un home d'intel·ligència diàfana. Ha procedit sempre amb un tacte exemplar, i la seva delicadesa fa necessari l'èxit. Quan jo manifesti un criteri massa personal, no ho interpreti, doncs, com una actitud lingüísticament heterodoxa. Jo em sotmeto de bell grat a les definicions de l'Institut. El que passa és que un hom, quan és escriptor, no pot estar-se d'opinar i de tenir preferències.

Puc dir-li que, en general, em repugnen aquelles formes que no es troben en el llenguatge viu. Així, per exemple, m'abstinc tant com puc d'usar el pronom "hom". "Un hom", sí. Té un altre sentit i és viu. Tampoc no m'agrada escriure "prendre" sinó "pendre". Ho trobo escrit així en els autors clàssics i pronunciat així pel poble. A més a més, la reduplicació de sons aspres em mortifica.[...]

És clar que la meva condemnació dels dialectalismes no els ha exclòs del tot de la meva obra. Els crec indispensables quan evoco, en llur ambient, figures que parlen català dialectal. El "blanenc" irromp sovint en els meus quadrets literaris. Però és també Blanes qui hi aboca la seva llum. [...]

Tomàs Garcés 1926