06/04/2021

Convocar eleccions (o no)

3 min
Les muntanyes russes -en especial les del Dragon Khan de Port Aventura- van quedar com a símbol del primer Govern tripartit (2003-2006).
Disponible en:

Uns dies abans de les eleccions del 14 de febrer, un servidor de vostès va publicar un article en aquest mateix racó de l'ARA que duia per títol "Dir-ho ara (o callar després)", en què em referia a la necessitat de clarificar amb exactitud un seguit de qüestions que, amb tota seguretat, generarien turbulències. Ara ja n'han generat. Perquè vegin que no es tracta de cap predicció retrospectiva, em permeto autocitar-me. "La candidata de Junts és Laura Borràs, tot i que amb ella, en el mateix pla escènic i amb el número 1 per la llista de Barcelona, hi apareix l'eurodiputat Carles Puigdemont. Això com s'ha d'entendre? ¿Vol dir que es tracta d'una candidatura que, en realitat, és només vicària o simbòlica? Què significa, exactament? [...] Si el guanyador d'aquestes eleccions és Junts, el seu líder, Carles Puigdemont, quedarà referendat com a tal. També vol dir, però, que si el resultat és un altre ja no podrà continuar esgrimint un lideratge que vagi més enllà dels límits estrictes del seu partit". Fi de la citació literal. 

Doncs bé, avui ja sabem, en efecte, "què significa exactament" tot plegat. La condició que proposa Junts per entrar en un futur Govern presidit per ERC és inaudita. De fet, una cosa així resulta inassumible per a qualsevol partit, no només per a ERC, a part de tractar-se d'una anomalia que afecta tant les regles del joc més elementals de la democràcia representativa com la dignitat institucional de la Generalitat. També és probable que algunes de les condicions de la CUP no siguin econòmicament viables tal com estan plantejades. Més que probable, de fet, és quasi segur. El gener del 2017 Finlàndia va posar en pràctica un projecte experimental de renda bàsica. El desembre del 2018 el va desmantellar tot reconeixent, sense gaires eufemismes, que havia estat un rotund fracàs, que era una mala idea. Com deia aquell, els experiments s'han de fer a casa i amb gasosa (de petits en dèiem graciosa, que sona millor). La CUP, a més, planteja una legislatura de facto de dos anys. ERC ha acceptat aquestes condicions. En tot cas, cal subratllar molt positivament la transparència de la CUP a l'hora de plantejar-les. 

El panorama, en definitiva, és el que és. El primer tripartit, el de Maragall, Carod i Saura, vindria a ser una plàcida bassa d'oli comparat amb el que podria esdevenir aquest concert desafinat. Val a dir, però, que el tema pot plantejar-se de dues maneres. Per a alguns, la repetició de les eleccions fora un fracàs total de la política catalana en general i de l'independentisme en particular. Per a d'altres, el fracàs estaria representat, en canvi, per una legislatura efímera i improductiva, sense cap sentit ni justificació política. Les dues perspectives tenen, sens dubte, la seva part de raó. També hi haurà qui esgrimeixi la plena normalitat institucional d'aquest tipus de situacions. No va ser fins 493 dies després de les seves últimes eleccions el maig del 2019, i 650 de la dissolució del govern federal, que el Regne de Bèlgica va recuperar la normalitat institucional (entre el 2010 i el 2011 també va estar 541 dies sense govern). No dic això per relativitzar la inestabilitat política de casa nostra, en absolut, sinó més aviat per contextualitzar-la correctament. 

I ara especulem una mica: qui hi sortiria guanyant, o perdent, en ambdós casos? Si es repetissin les eleccions, la majoria de ciutadans podrien fer ara una aposta segura pel simple fet d'haver vist ja les cartes cara amunt, i amb tota la claredat del món. Això es pot interpretar de moltes maneres, evidentment, i no tinc ni idea de quina podria ser la seva traducció en vots i en escons. En cas de no tornar a convocar eleccions i apostar per una legislatura incerta, breu i accidentada, en canvi, qui hi sortiria guanyant seria el qui ja va obtenir més vots el 14 de febrer: el PSC de Salvador Illa. D'això sí que no en tinc cap dubte. Ni un. Per al votant unionista moderat, el PSC d'Illa esgarraparia molts votants tant a Vox com a les restes de Ciutadans i del PP. Vindria a ser el seu centre polític. Més ben dit: tornaria a ser-ho

Vull dir, en definitiva, que el que li interessa realment a l'unionisme –i, en general, a l'estat espanyol– és un nou Dragon Khan que permeti argumentar les limitacions –o fins i tot la incapacitat– de l'independentisme en l'esfera de la política institucional. Déu me'n guard de donar consells a ningú, però crec que aquí tothom ha de tenir clares les conseqüències del que farà o del que deixarà de fer. I quan dic tothom dic tothom.

Ferran Sáez Mateu és filòsof.

stats