Poder, corrupció i bulímia burocràtica
Resum de Koldo i les mascaretes: en plena emergència per la covid un ministre molt incompetent centralitza la compra d’equipaments sanitaris (negligint així les xarxes ja creades de relació i normes de col·laboració entre compradors i venedors), i s’exceptua la compra d’equipaments dels procediments habituals de contractació a Espanya, ja que altrament no haurien arribat fins a la pròxima pandèmia. En aquest bassal, un senyor amb una posició institucional a l’empara d’un ministre poderós, pel càrrec governamental i pel càrrec al partit, articula una trama per enriquir-se; una més de les que es trobarien si es furgués a fons en l’assumpte de la covid i les compres públiques. I és que la bulímia burocràtica té una relació molt complexa amb la corrupció. Anem a pams.
Portem setmanes amb queixes públiques sobre el grau insuportable de reglamentisme i burocratització de molts vessants de la relació entre ciutadans i administració, i també entre diferents nivells dins l’administració. La darrera protesta, de moltes confraries de pescadors; la més sonada, de pagesos i ramaders. La bulímia reglamentista ha envaït tots els camps. Pel que m’és més proper, molta gent defensaria tancar les universitats si conegués l’absurditat de molts procediments administratius i els efectes lesius per a l’interès públic. Sovint, per imposició del marc legal extern; també, però, per voluntat de la mateixa organització. Un exemple il·lustratiu: contractes de treball per poques setmanes tarden dos mesos i mig –com a mínim– a ser processats; això en un país amb quasi un 10% d’atur. Imperdonable.
Fer front a la bulímia burocràtica no és tasca senzilla. Primer de tot, exigeix tenir un bon diagnòstic de les causes. Que una regla o un procediment semblin estúpids no vol dir que qui ho ha implantat sigui estúpid. De fet, els estúpids duren poc en entorns tan competitius com el del control de la gestió pública (més al nord en diríem direcció –en ser allí més professionalitzats). I, entre els diferents factors que ajuden a entendre l’expansió del reglamentisme i la burocratització, dos em semblen molt destacables. Un és més estàtic: el control i el poder. Un altre més dinàmic: l’autodefensa i la protecció.
Comencem pel poder. Un factor que estimula la hiperreglamentació és el control de la part superior de la jerarquia sobre les parts més baixes de l’organització (una conselleria?, una universitat?); fer accions amb una mínima agilitat esdevé impossible ateses les restriccions reglamentàries. Ara bé, com que ben bé totes poden ser exceptuades per qui tingui el poder d’exceptuar, la discrecionalitat es converteix en una eina de poder sobre els subordinats actius. Els passius, lògicament, en tenen prou amb seguir el reglament al peu de la lletra, i no fer res (o fer-ho molt tard); tampoc passarà res. Aquest és un problema prou comú, exacerbat als països sud-europeus, d’estructures institucionals i socials molt jeràrquiques. Accentua també el maltractament als ciutadans, i els fa subordinats; sobretot als més dèbils, que no tenen recursos materials o intel·lectuals per enfrontar-s’hi.
L’altre factor a destacar és més dinàmic. S’ha accentuat recentment en molts estats, i també aquí. Respon a un canvi en la forma d’intervenir dels governs sobre l’economia i la societat. En les darreres dècades es produí una reducció de la intervenció de l’estat com a productor de béns i un correlatiu augment de la intervenció via regulacions i subsidis. D’ací que hagin augmentat les regulacions públiques i també la despesa pública ben bé a tot arreu, excepte al Regne Unit.
Més en particular, la contractació a empreses privades de serveis públics abans produïts directament pels governs ha crescut tant a nivells centrals com subcentrals: contractació d’empreses privades per recollir residus, servei d’aigua, serveis socials, manteniment d’autopistes. Això implica una transformació important: la gestió amb unitats públiques facilita la corrupció per contractació de personal innecessari per motius partidistes o familiars; la gestió amb empreses privades facilita la corrupció monetària.
Atès que l’adjudicació de concursos públics de construcció o gestió és una gran font de corrupció material, és natural que la percepció de corrupció s’hagi accentuat amb l’augment de l’externalització de serveis públics. Una reacció des de les institucions ha estat l’expansió de la regulació defensiva: procediments cada vegada més embolicats per controlar la corrupció... que en paralitzar l’administració fan necessàries dispenses discrecionals... que donen poder organitzatiu a qui atorga la dispensa... que pot ser comprada amb diners o suport... en un context de creixent rigidesa i ineficàcia de l’administració, que degrada addicionalment la confiança dels ciutadans en les institucions... Tot un bucle, cert.
La combinació de l’actitud defensiva (justificada per evitar la corrupció) amb el control de l’organització i de la societat mitjançant la potestat de dispensar restriccions és golosa per a qui controla posicions públiques. És Poder. I les reformes que es necessiten per tallar aquesta dinàmica exigeixen un nivell de confiança en les institucions que es troba degradat, precisament, per la dinàmica que cal tallar. No hi ha solució a curt. Serà necessari un gran sentit d’urgència, perquè caldrà molta disrupció.
