Aquest article va sobre el cas Montoro, tot i que partint d'una perspectiva una mica diferent. Per això voldria començar-lo obrint un prudent parèntesi en forma de dubte. El fet que un cas que té un munt d'anys, més d'una dècada, s'hagi fet públic immediatament després d'un altre cas molt greu de corrupció que afectava el govern de Pedro Sánchez, ¿s'ha d'atribuir a la casualitat? I el fet que –per posar només un exemple– un diari afí a l'actual govern del PSOE titulés en portada diumenge passat "El caso del exministro del PP reequilibra la batalla política", ¿s'ha de considerar una mera interpretació periodística o bé una prescripció programàtica? Tanco el parèntesi.
Del cas Montoro s'investiga si, com a exministre d'Hisenda, va beneficiar il·legalment empreses gasistes i d'altres sectors. Se l'imputa per haver usat presumptament la seva posició amb la intenció de crear lleis favorables a clients d'Equipo Económico, el despatx d'advocats que ell mateix va fundar. En canvi, no s'ha subratllat gaire l'existència d'una llista de persones particulars perjudicades. Van des d'adversaris polítics com Juan Carlos Monedero fins a gent del seu propi partit com Esperanza Aguirre o Rodrigo Rato, passant per famosos com Rafa Nadal o la baronessa Thyssen. També s'ha parlat, però com si es tractés d'un fet sense importància, que ja l'any 2015 es va preguntar a Montoro per la seva relació amb Equipo Económico, i ell es va limitar a respondre que, tot i haver-lo fundat, no en tenia ni idea. Així doncs, ¿com pot ser que la Fiscalia, la policia, persones influents i rellevants, periodistes de prestigi, etc. sabessin que, si més no, passava alguna cosa i no diguessin res de res? I això ens porta a la pregunta que dona títol a aquest article: qui ha d'activar l'alarma en un cas com aquest? I a una altra: ara qui s'ha de responsabilitzar de les conseqüències d'aquesta omissió, així com d'haver-la donat per tancada de sobte i immediatament després del cas Cerdán?
Al fons de l'escenari, una institució que fa molta por: Hisenda. Fins i tot sense haver comès cap irregularitat, a un ciutadà qualsevol li poden fer una paral·lela un any sí i un altre també fins a localitzar aquells quinze cèntims d'euro que no va declarar... Aquesta és una de les claus del sainet: la manca de contrapesos institucionals o el seu afebliment pot tenir conseqüències en la funcionalitat del sistema. És el cas d'Hisenda, on qualsevol errada pot interpretar-se facultativament com un intent de frau. És evident que si no fos així tothom explicaria la mateixa història de l'error, per descomptat. Aquest carreró sense sortida és el que fa que les amenaces d'un individu com Montoro estiguin mancades d'un contrapès efectiu. I no només Montoro: quan Borrell va voler espantar el personal per mitjà de la cantant Lola Flores, ningú no va gosar insinuar que hi ha –diguem-ne– defraudadors ideals per dur a terme un escarment i altres als qui ni tan sols es pot tocar un pèl de la roba o una maragda de la corona.
La formulació més clàssica i influent de la separació de poders, entesa com a contrapès bàsic, la trobem a L'esperit de les lleis (1748) de Montesquieu, on s'afirma que tota persona que té poder tendeix a abusar-ne, i no deixarà de fer-ho fins que ensopegui amb límits. La clau del seu plantejament no era només la separació de funcions, sinó la interconnexió i la capacitat de cada poder de frenar els altres. La idea era que per garantir la llibertat política dels ciutadans cap dels poders pogués concentrar una autoritat absoluta. Doncs bé: la idea prepolítica més o menys tolerada d'escarment públic, mediàtic, que de vegades s'ha exercit des de certes institucions com el ministeri d'Hisenda de Montoro, ¿és compatible amb l'estat de dret? En un cas així, ¿quin és el contrapès que ha d'activar l'alarma? A finals de la dècada dels vuitanta, Giovanni Sartori ja va insistir en la importància d'aquests contrapesos. Distingia entre "democràcia majoritària" i "democràcia constitucional". Mentre que la primera posa l'accent en la voluntat de la majoria, la segona, a la qual Sartori atorgava preferència, subratlla la necessitat de limitar el poder de la majoria per protegir els drets de les minories i els principis liberals. Una democràcia genuïna no és només el govern de la majoria, sinó un sistema on el poder està equilibrat gràcies a limitacions constitucionals, drets fonamentals i institucions. La societat civil i els mitjans de comunicació són una part importantíssima d'aquests contrapesos, i per això la gran fantasia dels nous tirans és substituir-los per les xarxes socials.
