De l'Argentina a Espanya, via populisme
1. Perill. Ara Javier Milei a l’Argentina i qui sap si, d’aquí a un any, Donald Trump als Estats Units. Els senyals són inquietants. A un cantó i l'altre, Europa inclosa, l’autoritarisme postdemocràtic segueix fent camí. I és una amenaça real per a les democràcies liberals: hi va haver un temps en què als països llatinoamericans que intentaven fugir del control de Washington se’ls sotmetia per la via del cop d'estat militar. Ara sembla que és l’hora dels populismes, la desmesura que s’apropia del malestar de la gent amb promeses sense sentit que capitalitzen el desconcert ciutadà pels canvis radicals en el pas del capitalisme industrial al financer i digital. Un temps de profundes mutacions que deixen molta gent en fora de joc i amb un sentiment d’abandonament que els fa sensibles a les sobreactuacions del populisme, això sí, sempre amb la pàtria com la realitat transcendental que ho justifica tot. Inclús prometre, com fa Milei, la dissolució dels ministeris de Sanitat i Educació: tot en mans del capital privat.
Cada país té les seves singularitats. I l’Argentina és molt seva. La seva història amb el peronisme com a mite fundacional és prou singular. Un estil que ha encaixat malament amb les exigències del capitalisme hegemònic. L'Argentina no es va estalviar la febre dels cops d'estat dels anys setanta, liderats des dels EUA. I ara mateix la sensació de desbordament és considerable, amb una crisi econòmica i social sense límit, que ha passat per damunt del peronista Sergio Massa i ha entregat el país al demencial espectacle de l'home de la motoserra. Però per molt que els argentins s’hagin expressat amb formes exagerades, pròpies de la seva manera singular d’estar al món, no val a badar. No és un caprici seu, és l’enèsima advertència d’una evolució general del món cap al populisme neofeixista. I tot això en un alarmant clima de desgovern global, amb la guerra d’Ucraïna i el nou moment salvatge del conflicte d’Israel, que tornen a interrogar-nos sobre els límits del possible. Tot està permès?
2. El PP, en línia. L’ascens del populisme d’extrema dreta ve de lluny. I a Europa en pocs anys ha fet el pas des de l’aïllament fins al poder, amb la complicitat de les dretes anomenades liberals. El PP s’ha inscrit definitivament en aquesta tendència. Ha utilitzat Feijóo de parapet i no li ha sortit bé. Els electors han dit no al govern PP-Vox. I el soroll organitzat al voltant de la investidura de Pedro Sánchez i de l’amnistia elimina qualsevol dubte. Només és el començament d’un camí. I Mariano Rajoy hi ha posat la seva espelma, signant un document de suport a Javier Milei. És el testimoni del president que va defugir la responsabilitat de resoldre políticament el conflicte català i el va derivar a la justícia. El PP vol ser a l’avantguarda en l’era de l’autoritarisme postdemocràtic. S’apunta a la mobilització al carrer com a punt de partida per obrir una nova etapa. I des de ja fa temps estan construint el seu propi Milei, en versió castissa. Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya, degustadora de fruita, treu el cap a cada oportunitat que es dona, a l’espera que arribi el moment adequat. Des de la seva desfeta, Feijóo ha buscat la via populista, però no hi encaixa. Quan s’indigna sembla que llegeixi, i el populisme requereix indignació desvergonyida. En tot cas, li haurà fet la feina a Ayuso al donar plena legitimitat a l’extrema dreta. Un fangar que segurament li ha costat la presidència, però que ara ja està assumit. I situa definitivament el PP en la línia reaccionària que recorre Europa. Ara queda per veure fins quan la ciutadania seguirà dient que no.
3. Amèrica. Entrem en un any decisiu, amb l’elecció presidencial americana a la vista, que pot confirmar el moment crític de la política. ¿Com és possible que a la més gran potència mundial en els camps de l’economia, la tecnologia i el coneixement es puguin disputar la presidència un senyor de 83 anys, Joe Biden, amb signes visibles de senilitat, i un demagog de prop de vuitanta amb una pila de fronts oberts per la justícia? ¿Hem de creure que per als nous poders del món la política és irrellevant, un espectacle miserable per entretenir el personal?
