Darwin i les nous verinoses
Fa uns dies llegia una notícia d’ El País que començava d’aquesta manera: “El creixent -i ara per ara imparable- escalfament global suposa una amenaça ecològica”. No hi hauria res a objectar a aquesta advertència ominosa si no fos perquè el periodista afegia de seguida: “Però [és] també una oportunitat de negoci”. ¿Un negoci, la cursa cap a l’apocalipsi? Doncs sí: “Moltes empreses -diu el text- muten per mirar d’encarar la pujada de les temperatures. Les farmacèutiques investiguen sobre malalties tropicals; les empreses de moda canvien les seves col·leccions i els colors dels seus vestits; les vinícoles busquen terres més altes per plantar les vinyes, i les companyies d’assegurances apujaran les tarifes davant de la previsible allau de catàstrofes i incendis”. El titular de la notícia declara: “Les empreses muten pel canvi climàtic”. I l’entradeta de l’encapçalament aventura una fórmula d’aquest tenor: “Les farmacèutiques, la moda i les companyies d’assegurances s’adapten a les noves temperatures”.
És difícil ignorar la lleugeresa nihilista d’aquesta peça, que, en realitat, descriu molt bé la realitat. El capitalisme, màxim responsable de l’erosió radical de les nostres condicions de vida, busca i troba en el tremolor de l’aire “nínxols de mercat” molt alegres des dels quals salvar a curt termini els seus beneficis mentre soscava encara més les condicions de la nostra supervivència com a espècie. El periodista, com veiem, trasllada a l’activitat empresarial la terminologia evolucionista (“adaptació”, “mutació”), en una expressió obscena de darwinisme social : el càlcul, la intel·ligència, la riquesa, la força, el poder -se sobreentén- sempre troben la manera de sobreviure en les situacions més adverses. El problema és que el darwinisme social sempre va ser fals i injust; molt més ara que la seva defensa és incompatible, més enllà de la igualtat i la democràcia, amb els límits mateixos del planeta i la supervivència de la humanitat. “Adaptar-se” al canvi climàtic per produir vi a Islàndia és com “adaptar-se” -amb una postura còmoda- al seient de l’avió que es precipita, amb el motor avariat, al buit.
El darwinisme empresarial no només no prova sinó que contradiu radicalment el darwinisme biològic. No hi ha cap pas possible de l’un a l’altre. Darwin mai va sostenir que la selecció natural seleccionés els més llestos o els més fills de puta; la selecció natural es limita, en efecte, a seleccionar “els més aptes”. Què vol dir això? Posaré un exemple gairebé tendenciós. El neuropsicòleg anglès Nicholas Humphrey, especialista en els nostres cosins primats, ens parla d’una raça de simis entre els membres de la qual només alguns, els més intel·ligents, són capaços d’obrir unes nous particularment dures i resistents. Aquests micos privilegiats fan anar les mans -seu física dels avantatges neuronals- amb una destresa inigualable que probablement els seus congèneres, mentre els veuen maniobrar amb èxit, envegen des de lluny. Encara que només durant aquest minut de glòria. Perquè hi ha un problema: resulta que aquestes nous són verinoses; i precisament els més llestos i hàbils, a causa de la seva habilitat, moren sense remei, mentre que els més dropos i beneits sobreviuen.
Així ha sigut la història de la vida al nostre planeta. La mida i la força dels dinosaures, que els convertien en amos absoluts de la Terra en el juràssic, els va fer mortalment fràgils durant l’extinció cretàcica. Pel que fa a la resta, cap criatura viva demostra una capacitat d’adaptació i mutació més gran que els bacteris, els únics que sobreviuran a la intel·ligència superior dels humans. M’agrada la història d’aquest bacteri -citada per Christopher Potter- que viu a mil metres sota terra, digerint la matèria orgànica lentament, sense ajuda d’oxigen, i que es divideix un cop cada mil anys: “És -diu Potter- l’existència més relaxada del planeta”.
El cas dels simis de Humphrey és exemplar i pot traslladar-se, en sentit contrari, al darwinisme empresarial de la nihilista supervivència capitalista, ja que és la intel·ligència dels humans -més d’uns que d’altres, per descomptat- la que està posant en perill la continuïtat de l’espècie. Parafrasejant el lúcid i malastruc Jorge Riechmann, el capitalisme -expressió colossal de la màxima riquesa, força, poder i càlcul- “s’adaptarà” de tal manera a les condicions apocalíptiques que ell mateix ha generat que morirà, en plena acceleració, a la vegada que els seus beneficiaris i les seves víctimes.
Ni els més beneits sobreviurem. Perquè no som prou beneits per no mossegar també -Adams de la fi del món- les nous verinoses de la intel·ligència. L’arbre del principi estava prohibit; l’arbre del final se’ns ofereix, al contrari, obligatori i abellidor sota el focus enlluernador de la publicitat. Seguirem obrint les nous, alegres i destres, fins a l’apagada final.
