23/03/2021

Les decadències d'Occident

3 min

Ara fa tot just un segle l'inclassificable pensador alemany Oswald Spengler (1880-1936) revisava el primer volum de La decadència d'Occident, publicat el 1918, i estava a mig redactar el segon, que va aparèixer el 1923. Aquest llarg i dens assaig, avui quasi oblidat, va ser probablement el més influent de la primera meitat del segle XX. El 1921 Europa havia deixat enrere els estralls sense precedents de la Primera Guerra Mundial, així com la mortífera grip de l'any 1918. La gent necessitava alguna resposta o, si més no, algun indici per poder pair l'immens desastre, i la paraula decadència és molt llaminera. Avui passa exactament el mateix, tot i que els conceptes llaminadura han canviat. Fa cent anys Spengler plantejava la història de les grans civilitzacions en el context d'una mena de cicle vital que anava de l'eclosió fins a la mort, passant per un inevitable cicle de decadència. Amb aquell estil ampul·lós i sempre una mica embarbussat dels nietzscheans, Spengler considerava que la clau de la decadència d'Occident radicava en el declivi de l'esperit fàustic, és a dir, de la transgressió dels límits, de l'anar més enllà de les imposicions naturals. Voler forma part d'aquest esperit fàustic, però, com molt bé explica el mite d'Ícar, pot tenir conseqüències fatals. De fet, un dels primers usos que van tenir els avions a començaments del segle XX van ser els bombardeigs...

A nivell polític, creia que la principal conseqüència política de la decadència de l'esperit fàustic havia estat l'entronització de les masses com a nou subjecte polític. Més que d’una animadversió contra la idea fundacional de democràcia, l’època a la qual estem fent referència participava d'una sospita envers aquell nou subjecte col·lectiu. Com Nietzsche, denunciava la il·lusió de la llibertat en un sentit modern. Segons Spengler, la massa de començaments del segle XX no s'adonava que la veritable arma de la premsa, per exemple, no era allò que deia, sinó justament allò que deixava de dir. Les masses del 1921, per arrodonir la referència cronològica, feien por a la majoria d'intel·lectuals. Els totalitarismes de dretes o d'esquerres encara no havien eclosionat, però és evident que l'ou de la serp es covava tot just enmig d'aquelles gernacions sense rostre, magmàtiques, que omplien els carrers amb qualsevol excusa i buscaven un guia de totes passades.  

Just un segle després, i amb un altre llenguatge, seguim capficats tant en la idea fàustica de transgressió com en la de decadència. Hi ha poques coses més transgressores que trasplantar un cor o irrigar el desert, però només ens ve de gust destacar-ne les conseqüències negatives, d'aquest anar més enllà dels límits imposats per la natura. Així, tot capgirant la tesi de Spengler de fa cent anys, considerem que la causa de la nostra decadència, la del segle XXI, rau justament en el fet de persistir en aquell esperit. Fa només uns dies, llegia un article de l'escriptora Elvira Lindo que deia: "Entre todos los negacionismos posibles [...] se trataba de negar cualquier relación entre la pandemia y la manera en que el hombre ha vulnerado los espacios y las especies hasta favorecer la difusión de virus para los cuales nuestro sistema inmunológico no está preparado. ¿No es ridículo —esgrimían—, habiendo existido la peste o la gripe española, relacionar el coronavirus con la deforestación?" Per mitjà d'una argúcia retòrica més vella que l'anar a peu –anticipar-se a una objecció clara i incontestable i així evitar que l'interlocutor la utilitzi per no repetir-se– Lindo reproduïa una idea mancada de fonaments, però tan llaminera com la de fa cent anys, que tancava el cercle spenglerià que estem comentant. 

Els conceptes llaminadura són irresistibles. De dins de l'ou de xocolata en surt una joguina i tot. Els matisos, en canvi, són percebuts com bledes sense sal: no només no són atractius, sinó que generen rebuig. No crec que hi hagi cap persona mínimament raonable i decent que consideri positiu l'extermini d'animals en perill d'extinció o la contaminació dels mars. Però quan arriben els matisos –pel simple fet de tractar-se d'un procés transformador l'activitat humana també té conseqüències no desitjables– la llaminadura conceptual perd l'encant. O blanc o negre. M'agradaria pensar que aquest tipus de simplificacions són políticament innòcues, és a dir, que no generen un marc mental basat en dicotomies primàries. De fet, i tenint en compte que ens referim als anys vint del segle passat en relació als d'ara, m'agradaria pensar que, malgrat les simetries, la història no es repeteix.

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats