En defensa de l’avorriment
L’estimat i sempre generós Jordi Basté, en aquesta secció –un clàssic de la ràdio, que va molt més enllà del que semblaria– que consisteix a preguntar “a qui se li entravessarà el xuixo aquest matí” feia saber als seus oients que se li entravessaria als que anessin a la Castanyada de casa meva. Es referia a l’article que escrivia ahir, en aquest diari, sobre el meu desig d’avorriment castanyaire. L’avorriment és, per a mi, ara, una necessitat intel·lectual. Em diverteix anar en cerca de l’avorriment.
Som terra de contrastos. Seny i rauxa, mar i muntanya. Tenim la festa més divertida del planeta i la més avorrida. La més divertida, no cal dir-ho, és la del tió, que ho té tot: violència gratuïta, tortura a un tronc indefens (se li exigeix a cops de bastó que defequi, però no arengades, per motius sòdics) i, sobretot, caca. La més avorrida, no cal dir-ho, tampoc, és la d’ahir. La Castanyada. No hi ha música, no hi ha vestits de gala, i el menjar que toca, a sobre, és saludable. El didalet de vi que bevem per fer passar les castanyes, i que és una meravella mundial, té un nom, que convida els obvis a fugir: ranci.
Però aquesta és la gràcia de la Castanyada. L’avorriment absolut. Fer-la petar al costat del foc, o d’una espelma. Que no hi hagi cap especial a la tele, no gaire llum artificial, tots els joves lluny, buscant algun zombi amb qui interactuar. La revolució consisteix a poder-se avorrir, desitjar-ho. Avorrir-se una mica, sense estímuls. Hi ha una altra paraula, en moltes llengües romàniques, també la nostra, que significa això que vam fer ahir: recollir-nos.
