La demagògia no basta

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsRamir de Maeztu es mostra entusiasmat amb Hitler. I des del seu actual punt de vista, l’actual redactor d’ABC té tota la raó del món. L’il·lustre pintor de parets ha trobat el sistema de mobilitzar un corrent d’opinió i d’entroncar-lo, en el moment crític, amb els òrgans cabdals del conservadorisme nacionalista. No és, sens dubte, una tasca banal, a l’abast de totes les persones; per reeixir en el nostre temps una empresa reaccionària en països civilitzats, cal fer amb habilitat i amb un magnífic do d’entabanament, una àmplia marrada demagògica i populatxera. En altres països on l’opinió pública no existeix o és debilíssima, l’establiment d’un règim de força és un afer tot diferent i exigeix qualitats d’una altra mena. Compareu l’ascensió de Hitler en 1933 i la de Primo de Rivera en 1923 i mesurareu de seguida la distància que separa els dos tipus de cap d’Estat -distància no sols en el temps, sinó en el mapa, no sols en el procediment, sinó en la psicologia. Primo de Rivera no va haver de negociar sinó amb una dotzena de personatges i d’aprofitar un estat col·lectiu d’angúnia i de fàstic. Hitler, en canvi, ha hagut de remoure l’opinió a còpia de discursos, de fatxenderia, d’audàcia, de prometences, d’afalacs i de violències. I no obstant, Hitler no ha pogut arribar al poder per la via purament demagògica. Al capdavall ha hagut de pactar amb el vell nacionalisme francament capitalista. El gran entabanador, l’hàbil engatussador ha pogut arrossegar una massa important de babaus i de desesperats, però no ha arribat a copar un cinquanta per cent del cens... Per assegurar-se el predomini no ha tingut altre remei que emprar els tradicionals sistemes autocràtics: aterrir el país, amordassar la premsa, protegir amb la policia les ràtzies dels seus partidaris i... cobrar deu pessetes als alemanys de Barcelona que han volgut anar a votar a alta mar.