Democràcia i dictadura (1936)
Peces històriques
Editorial publicat aquests dies fa noranta anys a Tierra y Libertad (31-I-1936), atribuït a Diego Abad de Santillán (Reyero, León, 1897 - Barcelona, 1983), director d’aquell setmanari àcrata. Traducció pròpia. Uns tres mesos després, les eleccions generals espanyoles van donar el triomf al Front Popular, coalició d’esquerres. Mig any després esclatava la revolució anarquista, alhora que s’iniciava el cop d’estat de Franco. Ideòleg destacat en l’anarquisme a Catalunya, Abad de Santillán havia estudiat filosofia i lletres a Madrid, i medicina a Alemanya.
Es planteja, un cop més, com un dilema, l’elecció entre democràcia i dictadura. I de la mateixa manera que es va fer creure un dia que la República era l’encarnació de la justícia social, així es fa creure avui en dia al poble treballador –el qual no pot advertir sempre on rau la veritat i on la mistificació– que la democràcia i la dictadura són termes antitètics, diametralment oposats. Tant de bo fos així! Tot i que nosaltres desitjaríem el triomf de les nostres idees, no ens repugnaria pas que, en nom de qualsevol altra doctrina de qualsevol altre moviment, es posessin traves al desenvolupament de la política dictatorial de l’estat modern i s’assolissin conquestes efectives d’alliberament i de justícia per a la gran massa. Però democràcia i dictadura no són pas termes oposats, sinó idèntics. El fet de la conservació o no del parlament no és pas altra cosa que un matís ínfim en la forma de la dictadura. Tant la democràcia com la dictadura del feixisme signifiquen la negació de l’home, la seva humiliació forçosa davant d’una divinitat superior, que és l’estat, com abans havia d’humiliar-se i desaparèixer davant d’un ídol declarat nacional o local. Va existir, en el segle XIX un corrent liberal que, a Espanya mateix, però sobretot a Anglaterra, als Estats Units i en alguns altres països, va tenir una bella manifestació. Aquest corrent liberal del qual, per exemple, Herbert Spencer [Derby, 1820 - Brighton, 1903; psicòleg, sociòleg, positivista, filòsof evolucionista] ha estat un definidor, reconeixia un estat-mínim com a necessari, i propiciava una esporgada de les atribucions governamentals i un major respecte cap a la personalitat humana. En veritat, aquest corrent era contradictori i ha esdevingut totalment infecund en la pràctica. No ha impedit que l'estat creixi en totes les seves branques fins a esdevenir allò que és avui: absorbidor de la millor part del fruit del treball aliè. Però, si més no, en teoria reconeixia que l'estat era un mal, un mal necessari. La democràcia, en canvi, ha propiciat l’estatisme des de la seva naixença, l’anul·lació de l’individu davant d’una abstracció: la col·lectivitat, l’estat democràtic. Per damunt de l’home i dels seus drets està l’estat com abans estava Déu. I així com en les èpoques de predomini religiós Déu ho era tot i l’home no era res, amb la democràcia o amb el feixisme l’Estat ho és tot i l’home no és res. Ja s’ho faran amb les seves il·lusions aquells que creuen que l’anul·lació és preferible davant l’ídol democràtic que davant l’ídol feixista! Tal vegada cal fer una elecció, com quan a Estònia la llei ofereix al condemnat a mort triar entre el patíbul o el verí. Però indubtablement, en un cas i l'altre, el resultat és el mateix.
