La desaparició de l’alternativa
Avui voldria parlar d’un fenomen que fa temps que s’observa i que, lentament, ha anat entrant per la porta del darrere fins a instal·lar-se en les nostres vides.
No em refereixo al canvi tecnològic, sinó a la desaparició de l’alternativa.
Fins fa no gaire, un podia decidir si comprar un bitllet d’avió d’una aerolínia per internet o a la finestreta. Si pagar amb targeta o amb efectiu. Si parlar amb una persona o interactuar amb una màquina. La digitalització avançava, sí, però sense eliminar del tot les opcions tradicionals. Existia la llibertat d’escollir. Avui, en molts –moltíssims– casos ja no és possible, o, si ho és, cal preparar-se per a un viacrucis.
Cada vegada més processos socials, quotidians i fonamentals només tenen una via: la digital. Per pagar en alguns aparcaments, cal descarregar-se una app. Per entrar a certs espectacles, cal validar un QR. Ni se li acudeixi viatjar en avió sense bateria al mòbil o sense carregador. Hi ha pla B, però requereix temps i paciència. Qui no s’adapta queda fora.
Moltes persones s’havien resistit a aquesta dependència del mòbil i a la digitalització de les seves reserves, pagaments o acreditacions personals. Però ara ja tothom hi està sucumbint.
El problema és que els que més han trigat a adaptar-se a la digitalització de la vida diària s’han trobat amb la irrupció, al mateix temps, d’una altra onada d’innovacions. I la veritat és que moltes de les anteriors no estan del tot consolidades.
La IA irromp quan encara no havíem assimilat del tot la digitalització. I aquesta última s’assenta just quan desapareix el contacte humà en molts serveis. Anem acumulant nivells de canvi com capes geològiques, però sense temps per sedimentar.
Però el problema no és només pràctic. És psicològic. Perquè, a més de totes les qüestions anteriors, apareixen noves capes de complexitat. La intel·ligència artificial desemboca en plataformes cada cop més sofisticades, canvis constants en els sistemes i en les interfícies. Res roman igual durant gaire temps. I allò que fa un mes ja havies après ara exigeix tres passos més, una clau nova o una versió diferent del sistema operatiu.
Aquesta sensació d’inestabilitat permanent és esgotadora. Allò que abans era una transformació ara és una allau. I moltes persones no aconsegueixen seguir el ritme. I com que ja no existeix l’opció de fer les coses com abans, l’estrès tecnològic està servit.
Personalment hi havia una cosa que em consolava: que allò que jo no podia absorbir… probablement el del costat tampoc. La velocitat humana d’adaptació m’havia de donar marge. Però últimament aquest consol ha deixat de ser-ho. Perquè em veig obligat a comprendre aplicacions que dubto molt que la majoria de la població entengui com funcionen.
De vegades les empreses corren massa…
