Desconcert, neguit i impotència
Primer m'adono que no tinc internet. Ni wifi ni llum. La reacció espontània és agafar el mòbil per mirar de trobar alguna informació i saber si l'incident afecta el meu carrer o tota la ciutat.
La primera sensació és d'indefensió i d'impotència. Llavors, com una revelació, agafo l'únic transistor que hi ha a casa. Miro per la finestra a veure quin aspecte té el carrer i de moment tot és normal, però tot d'una m'adono que, al balcó del davant, un veí ha tingut la mateixa idea que jo i té el transistor a la mà.
Mentre la memòria em trasllada en un petit flash a la llunyana nit del 23-F –la vida entorn del transistor–, en Ricard Ustrell em fa saber que l'apagada és general. A tot Catalunya, a tota la península Ibèrica, sembla –al principi corre la veu– que en alguns països europeus; més tard sabrem que ha estat a Espanya i Portugal.
El desig d'informació em manté enganxada al transistor, però també una certa paràlisi: no puc treballar, no puc mirar una sèrie, no puc planxar, no puc fer-me un cafè.
M'envaeix aquella barreja de sensacions que sol aparèixer en situacions d'excepcionalitat: neguit amb espurnes d'emoció i una base d'inquietud.
Començo a patir pels hospitals, per les escoles, pel trànsit, pels restaurants amb neveres plenes. El desconcert va creixent i l'absència de comunicació representa un xoc. I els meus, estan tots bé? Podrem tornar a casa? La reflexió és inevitable: com ho fèiem quan no hi havia mòbils? Per unes hores ens veiem obligats a recuperar alguns conceptes: calma, paciència, resignació davant de la impotència.
Vull saber què ha passat i vull saber què passarà. Però en algun punt del cervell comença a agafar forma una idea: mentre això no pugui ser, cal pensar alternatives: llegir, xerrar amb algú, badar, rumiar, dibuixar. Són coses molt senzilles. Les que fèiem abans de posar les nostres vides en mans de l'electricitat i de les tecnologies.
I mentre provo de concentrar-me en la lectura, comencen a voleiar borinots que em neguitegen: com i quan es resoldrà aquest disbarat? Quan pot tornar a passar? Algú prendrà alguna decisió per evitar que visquem en aquesta indefensió total?
Només penso que, en temps de pandèmia, vam ser tan ingenus de creure que d'aquella experiència terrorífica en sortiríem millors i que n'aprendríem algunes coses bàsiques. Però no va ser així. De la mateixa manera, em temo que haver viscut aquest tràngol, si no terrorífic, sí que incòmode i angoixant, no servirà de res.
O espera, potser sí, potser a partir d'ara mai no ens faltaran uns quants paquets de piles a casa.
Disculpeu la falta d'optimisme i de fe en la humanitat. La meva solidaritat als que heu patit conseqüències greus i el meu agraïment a tots els que heu treballat i treballeu per tornar a la normalitat.