On eres tu? Jo era en un hotel, sense telèfon, fent un curs de viticultura, i de cop la recepcionista ens ha dit que “a fora” no hi havia llum. Però que a Andorra i a Alemanya tampoc (després vam saber que les informacions falses havien corregut molt ràpid). Jo havia d’enviar l’article, el tenia escrit i calia retocar-lo. Però aquell article, un article sobre ves a saber què, ha quedat del tot obsolet. De què parlava? De la vida normal? Si puc trucar, penso, faré com els d’abans, com Josep Pla, que dictava. Però no, no hi ha llum. Sortim a dinar, però, esclar, els restaurants no tenen cuina, ni datàfon, i nosaltres no tenim diners en metàl·lic. Un dels alumnes té la filla a l’escola, lluny de Barcelona. L’altre –treballa a El Celler de Can Roca– havia d’agafar un AVE per tornar a Girona. Deu anar, el tren? No tinc bitllet de metro. Jo et porto, si aconsegueixo comunicar-me amb la meva família. Havíem quedat.
De cop, totes les coses urgents, les que no es podien esperar gens, s’esperen. La gestió del temps canvia de cop. El cambrer del restaurant ens diu que ja l'hi pagarem demà. No podem agafar taxis, i el generador de l’hotel s’acabarà. El menjar que vam congelar es farà malbé. Estem incomunicats com abans, com quan no sabíem res de les persones que estimem durant tot el dia, no com ara. Què deuen estar fent?
“No sabeu què ha passat?”, ens pregunten els recepcionistes de l’hotel. “No, no ho sabem”. I ens expliquen que no, que no hi ha llum, que nosaltres en tenim però ningú més. I els hospitals? I tot el que havia de passar i no ha passat? Les cites, els compromisos, els whatsapps i els bizums. Els e-mails urgents, que entren de cop, ja són d’una altra època. Ens sentim vius, de cop som una tribu.
