La destrucció de Rússia
Repressió. Aleksei Navalni era una esquerda profunda en el règim de Vladímir Putin. El recordatori constant de les febleses d’un autoritarisme que va acumulant cadàvers i silencis. Navalni ha mort en un penal remot de l’Àrtic. Però el gulag de Putin encara té les presons plenes d’activistes, periodistes, polítics opositors, familiars de dissidents a qui es vol castigar amb sentències interposades contra les persones que estimen i que han deixat a Rússia. És la destrucció lenta, silenciosa i implacable d’un país. Sense l’escombrada de projectils que arrasa l’est d’Ucraïna, sinó feta de l’aniquilació de les idees, del pensament propi, de l’exigència de responsabilitats i de la llibertat d’expressió.
Un sistema cruel al capdamunt del qual hi ha un Putin que avui torna a exhibir força i menyspreu, i es permet, fins i tot, emetre una ordre de detenció contra la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas. El seu control sobre la política interna sembla, altre cop, total. Recuperat de les tensions internes que el primer any de guerra va provocar entre una part de l'elit russa, amb la mort de l’amotinat Ievgeni Prigojin, i ara silenciat per sempre Navalni, la mordassa ha guanyat.
Agressió. Vladímir Putin és un líder amb aversió a la feblesa, així que com més s’esgota el règim, més s’endureix per perpetuar-se. Les eleccions presidencials d’aquest mes de març el coronaran per a un altre llarg mandat de sis anys, que el podrien portar a superar, fins i tot, el llarg regnat del dictador soviètic Ióssif Stalin. El mite de la Rússia eterna s’ha traduït, de moment, en l’eternització de Putin al poder.
El segon aniversari de la invasió russa d’Ucraïna arriba, a més, amb un cert regust de victòria. Dissabte l'exèrcit ucraïnès es va haver de retirar d'Avdíivka, una ciutat clau a la primera línia del front de resistència de les tropes de Volodímir Zelenski. Un cop militar dur per a Kíiv, en ple replantejament de la seva estratègia i necessitat de més suport armamentístic des de l’exterior. “Si ens deixeu sols, Rússia ens destruirà”, advertia el president ucraïnès als líders reunits a la Conferència de Seguretat de Munic.
Però Putin també juga la carta que aquesta és una guerra existencial per a Rússia. Existencial per a la seva pròpia continuïtat, i decisiva en aquest reordenament del món en què la impunitat en les violacions del dret internacional i humanitari guanya terreny a marxes forçades.
Resistència. La ira revisionista de Putin resisteix. Europa comença a imaginar escenaris d’una possible victòria del Kremlin a Ucraïna, o d’una imprevisibilitat enquistada a les seves fronteres. I la resposta de la UE és la por. Més armament. Tot i que la multiplicació de conflictes a escala global, que van convertir el 2023 en l’any més violent des del final de la Segona Guerra Mundial, ha coincidit, precisament, amb el moment de màxima escalada armamentista des que va acabar la Guerra Freda. El món s’ha lliurat a un rearmament accelerat. Però la lògica de l’escalada bèl·lica sempre afavorirà els que menys escrúpols i oposició tenen. Per això Putin sent que ho té tot a favor a Ucraïna. El temps li juga a favor. L’esgotament de la guerra i de les municions comencen a passar factura a les tropes ucraïneses sobre el terreny. A canvi, la pressió del règim cau sobre qualsevol expressió de dissidència de la societat russa.
