El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila. N’hi ha una de jove, de pell fosca, amb un pentinat al cap (un monyo) que suggereix una melena afro. Una que sembla una nena, amb –diria que– un vel. Una altra, també jove, amb els ulls tancats i somrient, de melena rossa. Una altra amb vel, que també té els ulls tancats i somriu. Una de melena morena, amb serrell. Una amb jersei de coll alt i cabells arrissats, de posat seriós. Una amb mitja melena, amb roba que sembla d’oficina. I una amb burca. Aquesta no sabem si somriu o no.
De les vuit dones, n’hi ha tres amb els cabells tapats, dues de les quals, amb tota seguretat, per religió. La nena, sincerament, podria ser que anés disfressada de caputxeta vermella, que tot podria ser. Ni cap vella, ni cap jove massa destapada, tatuada o amb pírcings. Esclar que cadascú pot representar aquest dia, que es veu que és nostre, com vulgui. Però, de vuit, n’hi ha com a mínim dues que no mostren part del cos per la (mateixa) religió. Una monja o una dona amb mantellina ens haurien semblat bé? Una jueva amb perruca? Se’m fa molt difícil entendre que una dona que en públic porta la boca tapada sigui la reivindicació del feminisme, perquè tapar la boca d’una dona (en cap religió els homes se la tapen, esclar) és tota una declaració d’intencions. En públic no podrà parlar, i ja no dic fer petons, menjar o beure. Esgarrifada per la visió, n’he vist algunes, és cert, que al restaurant són peixades pel marit, i em fan pensar (amb calfreds) en animals domèstics. Ja em podeu parlar de motius culturals i dir-me que la bellesa occidental també és una tirania i que som moltes i amb moltes sensibilitats. La meva sensibilitat m’impedeix reivindicar dones amb la boca tapada el 8 de març. Posats a fer, al dibuix hi haurien pogut posar el pare o el marit, que així seria més realista.
