Un diari, una opinió mundial
Les pàgines d’opinió del New York Times són segurament les més desitjades del món. La influència, abast i impacte que tenen és immens: formen l’opinió de líders i d’elits lectores, marquen tendències en política i canvien idees establertes. El mateix ARA publica regularment alguns dels seus columnistes. El New York Times crea l’opinió mundial i la difon impecablement a través de consolidats mecanismes.
Quan unes poques pàgines d’un diari tenen tant de poder, molts les cobegen. Pot significar un impuls a la teva carrera periodística, o simplement a la teva pròpia carrera professional. El prestigi que et dóna una peça d’opinió - op-ed page -és garantia d’èxit. Semblantment, tota la classe de polítics mundials saben que una pàgina d’opinió ben escrita per assessors i col·laboradors pot ser l’impuls que necessitaven en la defensa d’un projecte o de la seva pròpia carrera política. En definitiva, la cua per escriure a les pàgines d’opinió del New York Times és llarga. I, tanmateix, Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià, ha rebutjat escriure un op-ed en ser invitat a fer-ho.
Ron Dermer, assessor de Netanyahu, ha publicat recentment al Jerusalem Post la carta que va enviar a Sasha Polakow-Suransky, editor de les pàgines d’opinió de l’edició internacional del New York Times i detractor declarat d’Israel. Netanyahu i el seu equip d’assessors han descobert una forma encara més impactant que escriure a les pàgines del diari de Nova York, que és rebutjar d’escriure-hi. Una hàbil difusió -molt encarada al públic israelià, en campanya electoral- n’ha amplificat els efectes. La negativa de Netanyahu a publicar en el primer diari mundial és una estratègia que ha enviat diversos missatges. D’una banda, Netanyahu es despatxa a gust contra un diari que d’ençà de 1948 ha mostrat, per dir-ho d’alguna manera, una clara fredor vers l’Estat d’Israel. D’altra banda, Netanyahu es reafirma davant els seus votants.
La decisió de Netanyahu i els seus assessors és un exemple més de l’absoluta manca de diplomàcia dels polítics israelians. Amb tot, en aquest cas la destralera decisió de Netanyahu ha rebut un cert suport de la jueria americana. I és que, com bé descriu l’assessor Dermer, el New York Times s’ha significat en els darrers temps per donar veu exclusivament als detractors d’Israel -dels vint darrers op-eds publicats sobre Israel, dinou eren negatius-. Encara més, la secció d’opinió ha publicat col·laboracions que no solament no tenien cap fonament històric en el que explicaven sinó que fregaven l’antisemitisme. És esborronador veure com els senyors de la tesi del Jesús palestí reben una pàgina sencera al New York Times. Com a nota aclaridora, per a despistats: Jesús era jueu, de la nissaga del rei David, i, com bé mostren els Evangelis, un rabí -un fariseu, vaja-. Alguns autors encara precisen que Jesús podria haver estat un rabí de l’escola de Hillel.
El cop d’efecte de Netanyahu posa sobre la taula el paper predominant que els editors tenen sobre les pàgines d’opinió dels grans diaris. A la pràctica, unes poques persones decideixen sobre quina acaba sent la línia editorial dels articles d’opinió. En el cas del New York Times són noms com Sasha Polakow-Suransky a l’edició internacional, Sewell Chan i Trish Hall a l’edició americana i, finalment, Andrew Rosenthal, cap de l’ editorial board del diari. A ells devem que en els darrers anys l’opinió sobre Israel al New York Times hagi estat tan parcialitat manifesta. S’ha arribat fins al punt de rebutjar una peça d’opinió escrita pel líder de la majoria i el líder de la minoria de la Cambra de Representants dels Estats Units perquè es criticava Palestina -i això no vol dir que no s’hi critiqués Israel-. Semblantment, sobre aquest equip d’editors recau també la responsabilitat d’haver fet la reescriptura de l’article que Pedro J. Ramírez va escriure al New York Times quan va ser acomiadat d’ El Mundo, o d’haver publicat la infamant carta de Cayetana Álvarez de Toledo, Núria Amat i Mario Vargas Llosa, del 7 de novembre de 2014, contra la consulta catalana.
En qualsevol cas, estem parlant del New York Times, un diari que ha construït el seu prestigi i influència mundials més enllà del fet de ser el millor diari de la ciutat més poderosa d’Occident -i potser del món-. Les preferències editorials, per molt en desacord que hi puguem estar, són legítimes. Tanmateix, és possible que calgui tenir més d’un diari mundial. No sabria dir si d’altres publicacions gaudeixen, o podran gaudir, de la influència del New York Times. Mentrestant, les fòbies, fílies i errors del diari mundial per excel·lència que és el New York Times passen a ser propietat i opinió de tothom.
