Dibuixar el país: trens segurs, ciutats madures
El Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB) va contribuir al Congrés de Cultura Catalana del 1975 al 1977 amb una exposició de plànols de ciutats i comarques catalanes, que es va dir La identitat del territori català: les comarques. No he trobat imatges de l’exposició, però sí el recull de plànols que diversos arquitectes van dibuixar amb moltíssim enginy, amb ganes de destil·lar la veritable identitat del territori català, que no té res a veure amb el que es construeix als Estats Units o al nord d’Europa. El clima, l’orografia i els recorreguts de l’aigua han marcat la forma de les ciutats que avui gaudim. Tot plegat va quedar plasmat a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, en dos números dedicats a la identitat del territori català i les comarques, l’any que jo vaig néixer, el 1981. No s’han tornat a dibuixar uns plànols tan gràfics des de fa 45 anys.
Tothom té al cap el dibuix de Barcelona: l’estrella de Ciutat Vella, l’Eixample, les vil·les de Gràcia, Sarrià, Sant Andreu, Collserola i els dos rius. La Diagonal, la Gran Via i la Meridiana són els eixos mentals a partir dels quals tothom pot travessar la ciutat, i amb les noves Glòries i la Sagrera, la ciutat bascula cap a l’est.
En canvi, és molt més difícil dibuixar Catalunya. La cartografia que ens ofereix Google Maps és molt estèril: fotografia aèria, malla de carrers, llocs on gastar-se els estalvis i itineraris a escollir per arribar d’un lloc a un altre. Són mapes del consum. Però no diuen en què es diferencia la Garrotxa del Maresme a primer cop d’ull. Aquells dibuixos antics del LUB permeten entendre, en dos segons, on són els camins, on hi ha cursos d’aigua, on hi ha turons i on conreus d’hortes, quines formes té la propietat (¿parcel·les molt grans o molt petites?)... Aquests plànols diuen moltíssimes coses només amb la tècnica del blanc i el negre. Els dibuixos expliquen clarament que les ciutats catalanes tenen formes molt diverses, categoritzades per Rosa Barba en el model lineal (Granollers), el radial (Vic), el concèntric (Mataró), el direccional (Vilanova i la Geltrú) i el dual (Balaguer).
Ja llavors sorgia el dilema entre macrocefàlia barcelonina i ciutats catalanes. Joan Busquets suggeria que la concentració de densitats i infraestructura a Barcelona té uns costos socials molt alts. Si, a més, hi sumem l’actual pressió dels preus de l’habitatge, podem afegir a les conseqüències del model de la Gran Barcelona l'expulsió de famílies en edat de criança i de la gent gran.
Busquets sostenia que la despesa en metro, rondes, ferrocarrils, nous accessos rodats i túnels a Barcelona havia fet possible l’expansió del “suburbi comarcal” al Baix Llobregat i el Barcelonès com a residència dels treballadors, amb la generació d’unes perifèries caòtiques i un drenatge de recursos que no s’invertien a la resta de ciutats mitjanes de Catalunya. Un model que consumia molt de sòl i no era capaç de generar grans espais públics de qualitat.
Busquets proposava una idea suggerent, que crec que no s’ha arribat a dibuixar mai, o que en tot cas no s’ha dibuixat amb una imatge gràfica potent que puguin retenir tots els catalans quan hagin d’explicar el model de país. Que les trenta ciutats fora del cinturó barceloní d’entre 10.000 i 100.000 habitants tenien el potencial de ser, en el seu conjunt, la segona capital de Catalunya. Crec entendre el que volia dir: ciutats madures amb capacitats molt elevades de creixement que no havien patit les barreres generades per les grans infraestructures que travessen la metròpoli, i que havien anat creixent de manera més o menys estructurada entre els anys 1930 i 1950: Badalona, Sabadell, Terrassa, Lleida, Tarragona, Mataró, Reus, Manresa i Girona, entre d’altres.
Londres es va poder representar amb un diagrama universal quan Harry Beck va inventar el mapa del metro de la ciutat, l’any 1931, obviant expressament les distàncies entre parades i utilitzant línies horitzontals, verticals i diagonals per representar les diferents línies, cadascuna d’un color diferent. Un mapa que encara serveix, cent anys després, per a qualsevol que vulgui travessar la ciutat en poc temps. Una forma de dibuixar els barris que totes les ciutats han imitat després.
És molt sorprenent que, durant els anys en què el Procés estava en auge, ningú no fos capaç de produir la imatge necessària d’un territori català articulat entre trens i ciutats, capaç de generar una identitat nacional que no depengués de la macrocefàlia de Barcelona. Crec que aquest dibuix és el que cal encarregar ara: el de les connexions segures i puntuals entre ciutats madures, amb les línies de tren actuals i futures, i amb les ciutats que estan cridades a distribuir millor la prosperitat arreu del país. I amb més raó ara, quan aquesta trista crisi ferroviària demana prendre’s la qüestió dels trens molt seriosament.