Contra les disfresses

El Banc Sabadell ha hagut de tirar de patriotisme per apel·lar a la consciència dels seus accionistes i superar l’opa del BBVA. Alguns se n’han alegrat per raons econòmiques objectives; d’altres han expressat una joia una mica més immadura, futbolera, com si fóssim davant l’enèsima victòria moral. El cas, però, és que si els del Sabadell es van haver de disfressar d’espanyols el 2017 per raons operatives, ara s’han hagut de disfressar de catalans pel mateix motiu, i això vol dir que la catalanitat existeix –subsisteix– sota estranyes fórmules, en l’àmbit del que és intangible. I aquesta nació sensorial, no material, és la condició necessària, encara que no suficient, perquè algun dia siguem una nació pràctica, materialitzada sobre fets i normes i obligacions reals, és a dir polítiques. Catalunya és un fet, però és un fet no polític des de fa segles, des que la cort se’n va anar a Madrid i la política amb majúscules –la que neix a l’Edat Moderna, la dels aparells estatals, la de la diplomàcia i la guerra– ens va passar de llarg. El segle XXI –i una mica el XX– és el del retrobament dels catalans amb la política, encara que sigui politiqueta, i aquest fet és transcendental. Però entendre de què va la política és un procés d’aquells que triguen a cristal·litzar, com tot el que té importància en la història. Quan passin les dècades, n’anirem prenent consciència, i potser no serem tan durs amb l’accident del 2017. 

Aquesta setmana he rebut algunes injeccions de moral que em faran passar un bon diumenge. He vist el Banc Sabadell disfressar-se de català, i també he vist TVE disfressar-se de catalana a través del seu segon canal, que ara es diu La 2 Cat. Alguns veuen en tanta disfressa un excés de transvestisme i d’accidentalisme nacional; una manera de ficar-nos dosis d’espanyolina per la porta del darrere. Jo el que veig, i és de sentit comú, és que és molt millor veure espanyols disfressar-se de catalans per conveniència, que no pas el contrari. Fa massa temps que veiem artistes, comunicadors, polítics, empresaris i altres personatges amb ambició mudant la pell per camuflar la seva catalanitat i sentir-se acceptats en la casa gran de la hispanitat, que té més territori, més mercat i més poder, i que malgrat aquests evidents avantatges percep la nostra resistència a esvair-nos com una autèntica kriptonita. Commou la nostra capacitat de generar inseguretats! 

A més del Sabadell i La 2 Cat, he vist la Rosalia, catalana (catalaníssima) que té la dèria d’exhibir duende i flow, fent una entrevista en català perquè li ha vingut de gust i, sobretot, perquè aquesta és l’opció professional de l’entrevistadora. He vist molts estudiants de la UAB (l’Autònoma, com en dèiem nosaltres) plantant cara a Vito Quiles i el feixisme hispànic, i he sentit davant dels micròfons un estudiant que s’hi havia afegit sense ni tan sols ser català, perquè tenia clar quin dels dos bàndols de la batussa era el seu. I finalment he parlat amb un amic jove, exultant perquè enguany han nascut més catalans que mai en la nostra història, i ho ha dit sense cap esment ni neguit per l’origen dels pares d’aquests nouvinguts, perquè està convençut que qui neix aquí s’amara d’aquesta nacionalitat sensorial i intangible, en un procés d’interacció bidireccional, que a alguns els repugna però que a mi m’omple d’esperança, perquè aquesta mena d’osmosi és, per sobre de tot, la gran vacuna contra el patetisme de les disfresses. 

Ah, i a més hi ha hagut la gala dels Premis Planeta i no me’n vaig assabentar fins dos dies després.