1. Fa un parell d’anys, en un club de lectura d’una biblioteca d’una localitat que no vull esmentar per no posar ningú en un compromís, hi havia un home entre una vintena de dones. Res de nou perquè és, si fa no fa, el percentatge habitual en aquestes estimulants trobades entre lectores i autors, Catalunya endins. De seguida vaig intuir que ell –seixanta fets, ben afaitat, veu de baríton– era la parella d’una de les dones que portava la novel·la llegida i subratllada. S’asseien de costat i, de tant en tant, es deien coses a l’orella. Ara somreia l’un, ara l’altra li tocava el genoll. Petits gestos que denotaven una complicitat enjogassada que no era fruit, precisament, d’un matrimoni de llarg recorregut. Per les mirades entre ells hi vaig endevinar un amor recent, de primera volada. Al final de l’acte, a l’hora de la foto de grup, l’home va tenir habilitat per escapolir-se’n i no sortir-hi. Va preguntar si ho penjarien a les xarxes socials de la biblioteca i de l’ajuntament i, amb discreció, va sortir de l’enquadrament i es va apartar de la dona amb qui semblava compartir noves il·lusions. Alguna de les companyes del club de lectura, que semblaven estar al cap del carrer, els va tirar alguna indirecta. Però, per un principi de prudència, el Pepet i la Pepeta van estimar-se més no deixar cap prova del que semblava, de totes totes, un amor quan encara fa pujada.
2. En els últims dies, m’he recordat d’aquella parella i m’he adonat que la literatura és menys perillosa que la música. D’ençà que la Kiss Cam del concert de Coldplay ha convertit Andy Byron i Kristin Cabot en la imatge de la infidelitat global, he pensat que mai vaig saber si els meus dos lectors eren vidus, eren dos solterots amb ganes de deixar de ser-ne, o si tots dos tenien una família pel seu compte i, un cop al mes, aprofitaven els vespres del club de lectura per estar junts. En qualsevol cas, si era un afer extraconjugal, la història quedava allà i ningú no en va fer un escàndol. Certament, la reacció de Byron i Cabot quan es veuen enxampats a la pantalla gegant del concert de Massachusetts fa molt riure. Per les ganyotes i per la manera d’ell de submergir-se per desaparèixer. Si fos preparat, no hauria sortit tan bé. L’escena s’ha propagat mundialment a la velocitat de la llum, s’ha col·locat al podi de l’agenda temàtica de les converses d’estiu, tothom en fa barrila, han sortit milions de mems divertits, se n’han venut samarretes, els dos protagonistes tenen entrada a Wikipedia i fins i tot circula la broma de Lego, que permetria construir la figura dels dos personatges en la joguina batejada com “El meu primer afer”. Ja han passat quinze dies, però els dos enamorats van notar, a l’instant, com la viralització és una arma de destrucció massiva. Més enllà de com els hagin rebut cadascú a casa seva, ell ha hagut de dimitir de director general d’Astronomer i ella ha plegat també, al cap d’uns dies, com a cap de personal d’una empresa que no coneixíem de res i de la qual tothom parla com si fos la Coca-Cola.
3. Les devastadores conseqüències professionals que ha tingut la imatge, però, no són excessives? Quin escàndol és que s’estimin dues persones que treballen juntes? Feien bé la seva feina? Per què, al país de la doble moral, han de plegar Byron i Cabot, i Bill Clinton es va mantenir al càrrec tot i l’afer amb Monica Lewinsky? Per què Donald Trump, que n’ha fet de sonades, continua sent president dels Estats Units i aquests dos pardals han hagut de dimitir, avergonyits, abans que els fessin fora? Qui jutja? Qui renya? A l’infidel, pira pública. De les xarxes socials, en veiem la capacitat invasiva i influent, però tal vegada no ens adonem prou de la seva vocació moralitzant. Els missatges que s’imposen són, avui, els de la puresa de la santa inquisició. I vinga riure.
