9-N: dos mesos després... / I d’aquí a dos mesos, què?

9 - N: dos mesos després...

“No deixarem que el procés es refredi”, li va dir ahir Josep Rull a Antoni Bassas amb aquell posat evaporat, de polític convergent que ja no sap quina cara fer per creure’s les pròpies declaracions. El procés, decideixi el que decideixi Mas, ja s’ha refredat. El CIS, per exemple, feia saber que l’independentisme ha caigut quatre punts en un sol mes. Podem consolar-nos pensant que a la cuina del CIS es manipulen més aliments que al plató de MasterChef. D’acord, però l’espera desespera. L’endemà del 9-N el president va anunciar que, abans de prendre una decisió, iniciaria una ronda de contactes amb els partits a favor del dret a decidir, i va dir: “Un cop hagi escoltat tothom jo faré la meva proposta”. I es va posar un termini: “La resposta la tindré en dues o tres setmanes”. N’han passat nou. Avui fa dos mesos clavats que, per dir-ho en paraules seves, “ens hem mirat al mirall i ens hem agradat com a país, com a societat i com a poble”. Avui, en canvi, el mirall sembla entelat pel baf d’un arròs -bullit- que s’està covant. A ningú no se li escapa que les topades Mas-Junqueras tenen, pel cap baix, tant secretisme i el mateix morbo que el pols entre Messi i Luis Enrique. Personalment, un se sent traït, l’altre no se’n fia, i a les cimeres de Pedralbes es van dir coses gruixudes i les humiliacions en públic costen d’oblidar. Entre partits, els recels vénen de més lluny. Encara dura, d’una banda, allò que Mas va pactar l’Estatut amb ZP, i, de l’altra, el dol per haver vist com havien guanyat dues eleccions i els enviaven a l’oposició. Ara es posen ultimàtums, comptes enrere, exigències i condicions. De tant llançar-se propostes enverinades i amb tanta tàctica del parany, el temps s’escola... Després de tres-cents anys, potser sí que ara no ve de dos mesos. Però seria imperdonable que, per aquests dos mesos, ens haguéssim d’esperar tres-cents anys més.

I d’aquí dos mesos, què?

El 9-N va ser una demostració de la voluntat de ser. Més quantificable que cap de les magnífiques coreografies massives de les últimes Diades. Va semblar, en aquell dia d’emocions, que la nostra era una causa victoriosa. Aquella mateixa nit ja vam adonar-nos que, de nou, les reaccions de Madrid eren d’una gran miopia política, d’indiferència o d’intolerància. Cap sorpresa. Després, en comptes de fer alta política, van decidir activar la Fiscalia. A l’estranger, en canvi, el nostre 9-N va ser per la gent informada -més o menys- un èxit. Als parents que tenim en multinacionals treballant pel món per primera vegada els felicitaven després de sentir la notícia. Ni es plantejaven si allò era un referèndum, una consulta o un procés participatiu. Quan veuen urnes i cues, va de debò. Allà els va arribar que vam anar a votar, que vam fer-ho tranquil·lament i, sobretot, que el sí a la independència va rebentar les urnes. Després, el món s’ha oblidat de nosaltres. No saben res de la conferència de l’Artur Mas dibuixant un full de ruta des de l’auditori del Fòrum. Ni de la contraproposta d’Oriol Junqueras al Palau de Congressos. Als que tenim clar l’objectiu i ens hem cregut -més o menys- que les eleccions han de ser la consulta definitiva, ens és igual una llista que dues, amb sigles de partits o amb una barreja de polítics i savis indiscutibles, si és que en aquest país encara queda algú que generi unanimitats. No em fa patir el resultat. M’esparvera pensar quin govern es formarà l’endemà. ¿Segur que aquesta Convergència i Esquerra que s’estan tirant els plats pel cap sabran manar junts en el mentrestant de la independència? Quines polítiques socials tindran? I en matèria fiscal, qui delimitarà els nostres impostos? Quines seran les línies vermelles o els comuns denominadors que se saltaran així que puguin? Tot això ho han de cosir amb fil delicat abans que Mas digui “eleccions al març”.