“Només superarem la divisió a Europa si la voluntat de canvi rep un ampli suport democràtic. Les decisions a què ens enfrontem són massa importants per ser resoltes amb solucions tecnocràtiques”
L’informe Draghi sobre el futur de la competitivitat europea és un bon document, i la presentació que en va fer l’autor davant el Parlament Europeu –a la qual correspon la cita que encapçala aquest article– és de lectura més que recomanable. Tanmateix, no deixa de ser un informe més sobre la pèrdua de posicions de l’economia europea respecte de l’americana i la xinesa.
Qualsevol objectiu ambiciós exigeix sacrificis importants, i Draghi sentència que els dirigents dels estats membres haurien de cedir competències a la Unió.
- Una part més important de la inversió pública en R+D l'hauria de realitzar la UE, i els estats membres menys. Actualment, la proporció és de 10/90. En el cas de defensa, tota ella hauria de ser realitzada en comú.
- Caldria una autèntica “política econòmica estrangera” per tal d’arribar a acords amb països productors de matèries primeres.
- La compra d'equips militars hauria de ser conjunta, i aquests haurien de ser estandarditzats i interoperables per tal que es pugui desenvolupar una indústria europea capaç de reduir el pes dels proveïdors estrangers, que actualment subministren el 80% del total.
- Caldria crear un mercat de capitals únic per tal que l’estalvi privat pugui ser canalitzat a projectes europeus.
- Els grans projectes estratègics d’interès comú haurien de ser finançats amb deute comú.
Res de tot això no és ni nou, ni sorprenent. Els Estats Units tenen una economia molt més dinàmica que l’europea (el que significa que la productivitat per hora treballada hi creix molt més ràpidament), però no perquè els seus habitants siguin més emprenedors, ni perquè inverteixin més (ni tan sols en R+D), ni tan sols perquè gastin gaire més en defensa. Fonamentalment, el seu avantatge és que són un estat unificat que actua com a tal, en comptes d’un grup d’estats en què cadascun té les seves prioritats.
Per altra banda, Draghi parlava quan el compromís d’inversió anual en defensa per part dels països membres de l’OTAN se situava en el 2% del PIB; ara ja és, de facto, el 3,5%. La diferència és molt gran i exigeix inexorablement un sacrifici als ciutadans en termes de serveis públics.
Draghi sap que les seves propostes no seran implementades a menys que tinguin “un ampli suport democràtic”, o sigui, perquè ho exigeixi el poble. Ara bé, ¿és raonable esperar tal cosa?
Draghi apel·la al sentiment públic augurant que, a la llarga, “ens tornarem menys pròspers, menys iguals, menys segurs i, com a resultat, menys lliures per triar el nostre destí.” No em sé imaginar una manifestació popular mobilitzada amb aquests arguments. Tampoc no em sé imaginar, per tant, gaires polítics proposant-ho als seus programes electorals ni portant-ho al Parlament corresponent en forma de propostes de llei.
Podem imaginar unes circumstàncies en què aquests canvis siguin assumibles?
Imaginem que Rússia només es mostra disposada a acceptar una pau amb Ucraïna en què aquesta cedeixi territoris, però no obtingui garanties reals que la protegeixin de futures agressions. Per què l’hauria d’acceptar si considera que la totalitat d’Ucraïna ha de formar part de Rússia i si està guanyant la guerra? Imaginem que Israel continua bloquejant la possibilitat de creació d’un estat palestí a base d’assentaments a Cisjordània i de dificultar la vida civilitzada a Gaza. Per què hauria de deixar de fer-ho si la seva opinió pública considera que la totalitat dels territoris han de formar part d’Israel i si està guanyant?
Imaginem ara que un dirigent alemany es posa seriós respecte a tots dos temes. Em refereixo als compromisos que han adquirit els països membres de la Unió Europea: el respecte a la integritat dels països europeus davant d'agressions exteriors, la creació d’un estat palestí (recordem que la resolució de l’ONU que va donar lloc a la creació de l’estat d’Israel incloïa també la creació d’un de palestí) i la condicionalitat de l’Acord d’Associació de la UE amb Israel a l’acompliment per part d’aquest dels drets humans. Imaginem que aquest dirigent alemany apel·la a l’opinió pública alemanya subratllant que Alemanya –com la resta dels països membres– està obligada a posar els mitjans per aconseguir aquests objectius.
Només en aquest cas em resulta imaginable que la Unió Europea posi en marxa alguna cosa similar al que proposa Draghi. La raó és clara: els sacrificis no es fan d'acord amb raonaments, sinó d'acord amb sentiments. El problema és que em sembla que falta molt perquè aquest dirigent –que ha de ser alemany– faci aquest pas.
