‘Dubliners’, de James Joyce (1934)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la crítica de Josep Sol (Santa Coloma de Gramenet, 1909-1982) a La Publicitat (2-IX-1934), traductor de James Joyce (Dublín, 1882-Zuric, 1941), novel·lista de qui enguany es commemora el centenari de la publicació d’Ulisses, la seva obra mestra. Escriptor conscient de la seva formació autodidacta, Sol recolza aquesta peça en cites d’Edmond Jaloux (Marsella, 1878-Lausana, 1949), Charles Duff (Irlanda, 1894-1966), l’Enciclopèdia Italiana, i en una al·lusió erudita a Miguel de Molinos (Muniesa, Teruel, 1628-Roma, 1696).
En iniciar les seves tasques l’editorial “continental” The Albatros [Hamburg-París-Milà] reedità en el seu primer número Dubliners (Gent de Dublín), de l’exponent més alt de la literatura moderna, James Joyce. Són quinze contes –la major part escrits vers l’any 1910 i publicats per primera vegada el 1914–, l’extensió dels quals varia entre vuit i trenta pàgines. En Joyce, però, no té cap importància l’extensió, perquè la intensitat és la mateixa en Araby, el conte més curt, que en Ulisses, la novel·la èpica que en té vuit-centes. El que sobta de seguida en Dubliners és la profunda psicologia amb què són vistos personatges ben diversos. [...] És precisament la penetració psicològica que fa més intensos, més densos, aquests contes de Dubliners que moltes novel·les. A més, poseu-hi aquestes ganes formidables d’expressar la vida, tota la vida –com ha dit Edmond Jaloux. I és de notar que el realisme de Joyce, com el de Dostoievski, no és el dels naturalistes. Tant l’un com l’altre ens fan penetrar en l’atmosfera íntima dels personatges per mitjà d’un art inimitable de suggestió, fruit de la seva observació i meditació sobre la vida real. Suggestió, aquesta és la paraula, del verb de Joyce. [...] En Dubliners hi ha senyals de la influència de Flaubert i de Txèkhov, sense l’acabat fred, metàl·lic, de l’un, ni el poder depressiu de l’altre (Charles Duff). Les passions i els sentiments que, per reacció, aviven els problemes del sexe i la religió i les tristes realitats de la vida i de la mort, formen la base d’aquestes històries. [...] En aquest volum Joyce aplicà el mètode de naturalista de Flaubert, una mica com si no estigués segur encara d’ell mateix. Mètode que després d’alguna suggestió deguda al sobrerealisme, havia de culminar en “l’arditezza di concezione e di tecnico ” (Enciclopèdia Italiana ) de l’Ulysses. A més, la determinació, patent en aquests contes, d’acarar-se als fets de la vida, reflectint-los fins on el seu art li permeté, sense cap mirament per les idees convencionals de l’ètica, ni la mínima consideració pel gust del públic i les seves susceptibilitats, havia de dur-lo a la “tremenda sinceritat” (E.I. ) de l’Ulisses. L’últim d’aquests contes, El mort, és únic, segons Charles Duff, en la literatura anglesa. És un sondeig místic de l’esperit en presència de la mort, comparable a certs passatges de la Guia Espiritual de Miguel de Molinos, espanyol del dissetè, fundador del quietisme, amb el qual Joyce té molt en comú.
