11/02/2022

Dues estratègies i cap de bona

3 min
Quim Torra, Laura Borràs, Roger Torrent i Pere Aragonès en una imatge d'arxiu.

Fa dies que Laura Borràs viu en estat d’agitació. Si primer va ser l’escàndol de les anomenades llicències per edatdesenes de funcionaris del Parlament que cobraven sense treballar –, a continuació va arribar l’esclat del cas Juvillà: després de reprotxar repetidament al seu antecessor republicà Roger Torrent no haver-se immolat per defensar l’escó de Quim Torra, després d’haver dit mil vegades –per exemple, en el seu solemne discurs d’investidura com a presidenta– que ella no cediria mai dels mais, doncs Borràs va acabar actuant com Torrent. 

Borràs va dir que faria una cosa i, de fet, va fer la contrària. Va fer com els "covards" i "traïdors" d’ERC, per dir-ho en el llenguatge que utilitzen els fans de Borràs, que en té, i molts. La presidenta ha provat de donar explicacions, algunes de les quals no s’adiuen amb els fets. Més enllà d’això, però, el que ha fet és posar el ventilador en marxa. Així, ha culpat Pere Aragonès, ERC i la CUP de no haver-la secundat en un nebulós pla de desobediència conjunt. Tarradellas, una figura que presenta alguns clarobscurs, té, tanmateix, una frase brillant, aquella en què adverteix que, en política, es pot fer de tot, tret de fer el ridícul. 

Mentre això passava, els dos màxims dirigents de JxCat, Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, evitaven sortir a la palestra a defensar qui va ser la seva candidata a la presidència de la Generalitat, un lloc que Borràs va aconseguir arrasant –va obtenir més del 75% dels suports– en les primàries del seu partit. 

Borràs no ha tingut de moment el gest de reconèixer que quan escarnia Torrent estava cometent una injustícia. Tampoc no ha demanat perdó per haver concedit 12 llicències per edat abans que aquest diari destapés l’immoral malbaratament. També en el seu discurs d’investidura, Borràs havia promès: “Treballaré, treballarem, perquè aquest Parlament sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha de ser encara més”.

Sigui com sigui, el que ha demostrat l’episodi de la inhabilitació de Juvillà és l’escàs recorregut que té l’estratègia que proclama el sector més abrandat de Junts, així com la CUP. Són aquells a qui reconforta cridar a les armes un dia sí i l’altre també; els del pit i collons!; els que, infantilment, es pensen que voler és poder; els que tenen pressa. Els més purs, els més valents i els més autèntics. El que ha succeït amb Juvillà –un assumpte en què, com en altres, la realitat, tan injusta com es vulgui però realitat, s’ha imposat com aquell qui diu sense baixar de l’autocar– hauria de fer que els il·lusos i els hiperventilats s'aturessin a rumiar.

Se’m pot dir que són molts els independentistes favorables a engegar ja i a totes l’envestida. I és cert, són molts. Ser molts, però, no els dona la raó. I si són molts i equivocats, que pot ser perfectament, augmenta el risc de catàstrofe. La presidenta del Parlament ha sigut l’encarregada de demostrar les limitacions d’una certa narrativa i d’una certa actitud. La relació de forces fa, avui, que l’èxit sigui senzillament impossible.

Tanmateix, que una estratègia es demostri estèril no converteix la seva contrària en un encert. Parlo de l’estratègia del diàleg amb l’Estat –de fet, per ser exactes, amb el govern espanyol– que impulsa ERC, una aposta que, a parer meu, té zero possibilitats d’èxit. No, no sonarà la flauta, ni tan sols per casualitat. I no perquè JxCat i la CUP s’hi hagin girat d’esquena, si no per la mateixa raó, exactament per la mateixa, que Juvillà ha estat inhabilitat: la relació de forces.

Si cap de les dues estratègies avui no és bona, què pot fer l’independentisme? Probablement, el camí a seguir des de les institucions i la societat civil transita entre les dues estratègies enfrontades que són encara sobre la taula. 

En tot cas, hi ha algunes condicions prèvies que sí que són clares. La primera, la necessària unitat i lleialtat entre els diferents actors independentistes, que haurien de ser capaços d’administrar honorablement la seva rivalitat. La segona, analitzar i planificar a partir de l’evidència que s’està administrant una derrota. Cal admetre-ho i no continuar enganyant-se ni enganyant la gent. I la tercera, entendre que cal fer dues coses, totes dues complicades, oimés quan s’han de fer alhora: d’una banda, governar bé i per a tothom; de l’altra, treballar amb fermesa i incansablement per alterar una relació de forces avui absolutament adversa.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)