Llegim a l’ARA que els professors de batxillerat només poden dedicar dues setmanes a explicar qui era Franco. "Tenim un problema amb com està distribuït el currículum i la poca importància que se li dona al franquisme en general", diu un docent consultat pel diari. I explica, a més a més, que els que no fan el batxillerat en tindran uns coneixements encara més reduïts.
Té raó. Molts d’aquests alumnes només sentiran a parlar de Franco de manera elogiosa, a les xarxes, per part de senyors d’aquests que, quan la llevadora els va treure del claustre matern, en el moment de néixer, ja van sortir amb bigotet, ulleretes fosques i el bracet enlaire. Però no és només que es dediquin poques setmanes (dues) al franquisme. Quantes setmanes, entre dues i cap (dues setmanes, com màxim, són deu hores, i com a mínim, dues) se li dediquen a Shakespeare? I a l’agricultura? I a la Gioconda? I a la reproducció de les plantes? I a David Bowie? I a Beethoven? I a l’arquitectura rural catalana? I a François Truffaut? I a les capitals? I als noms dels rius i la seva localització? I a cantar? I a la temporalitat de les verdures? I a Maria Barbal? I a Tàpies? I als Beatles? I a Monty Python? Quantes setmanes es dediquen a la lectura en veu alta? Quantes a la geografia? Quantes al càlcul mental? Quantes a l’expressió oral? Quantes a escriure a mà i fer bona lletra? Quantes al cinema?
Algú em pot dir que algunes de les temàtiques que esmento o són massa artístiques o massa obsoletes per ser fetes a classe. O que no calen, perquè “són a la xarxa”. Tindrà raó (Franco també hi és). Algú em pot dir que aquests temes (Franco inclòs) no els interessen. Tindrà raó, també. Es pot viure amb una total absència de coneixements. Però no es pot viure amb una total absència de curiositat.
