Educació: privilegis o vocació?
Quan buscàvem escola per al meu fill de tres anys, les públiques, a diferència de les concertades, tendien a no admetre visites individuals més enllà de les col·lectives ja programades. Fetes les visites, vaig sospitar que el professorat de la pública era competent però mancat de la pressió i la dedicació de la concertada.
És presumible que els més qualificats vulguin ser a la pública si ofereix més bones condicions. A fi d’evitar una fuga de talent, suposo que la concertada es veu forçada a oferir unes condicions laborals semblants. Tot i això, a Catalunya, el cost de la plaça escolar en el sector públic és significativament més elevat que en el sector concertat i aquesta diferència, segons un informe del Síndic de Greuges, “s’explica fonamentalment pel cost diferenciat de la dotació de plantilles en els diferents sectors”.
Vam optar per la pública amb vacil·lació. Em va desagradar el fet que no només critiquessin l’aposta del departament d’Educació per començar el curs a principis de setembre, sinó que fins i tot ens aconsellessin no deixar els infants a l’escola les tardes del mes de setembre perquè seria un desgavell. No els vam fer cas. Semblava que volien cridar el mal temps i sembrar discòrdia com a part de la seva pugna contra el departament.
La primera mestra va advertir que ella no es reuniria amb els progenitors i familiars perquè ben aviat es jubilaria. Així va ser. Després de la jubilació, ens vam reunir amb la nova mestra. Vaig quedar-ne ben encisat, però la meva exultació va durar ben poc: l’encisadora mestra va optar per la dedicació parcial. Passat el primer trimestre, el meu fillet i els seus companys ja han tingut tres mestres, malgrat que teòricament se’ls hauria d’oferir un referent estable i constant durant l’educació infantil.
Em temo que aquest reguitzell d’anècdotes no són fets aïllats, sinó que formen part d’un context laboral esbiaixat a favor del professorat, en perjudici de l’alumnat i la societat. Per bé que tots coneixem docents de centres públics la dedicació dels quals fins i tot excedeix les seves obligacions laborals, el context en qüestió els pot arribar a frustrar.
En efecte, les bones condicions laborals, que quan són excessives podem titllar de privilegis, poden anar en contra de la vocació. Diversos coneguts han optat per ser professorat no universitari per les atractives condicions laborals, no pas per una crida vocacional. Per conveniència, s’han passat a la docència. D'altra banda, diverses famílies conegudes opten per l’escola concertada perquè busquen centres i docents amb més dedicació.
La vocació no només es pot fomentar reduint privilegis laborals. Per esdevenir professor permanent d’una universitat, avui en dia cal passar una dura i llarga cursa d’obstacles que constitueix un veritable test vocacional. En altres sectors laborals on no s’exigeix tal marató de mèrits, agafa protagonisme la por de perdre la feina. Una por que, en un grau òptim, pot ser molt sana.
Els privilegis dels professionals de l’ensenyament no universitari i del sector públic en general no només estan afeblint la vocació dels nostres funcionaris i empleats públics, sinó que estan desertitzant altres sectors laborals i ofegant emprenedories potencials. Existia un consens laboral implícit segons el qual el sector públic oferia estabilitat i bones condicions laborals mentre el sector privat oferia més bons salaris i oportunitats.
Tal consens d’antany sembla haver-se malmès, com a mínim, des de la crisi econòmica del 2008. Cal, doncs, recuperar aquest consens o bé cercar un nou equilibri. Tant de bo es poguessin millorar les condicions laborals de la resta de sectors, però mentre això no s’aconsegueixi convé mitigar el desequilibri present. No només es tracta d’eliminar privilegis, sinó d’assegurar la vocació i la responsabilitat, l’educació i la formació de qualitat, i també la productivitat i l’emprenedoria.
La cerca del consens o equilibri esmentat no s’hauria de deixar en mans del mercat: el sector públic no respon gaire bé a les lleis del mercat i no em sembla prudent sotmetre l’ensenyament a l’imperi de l’oferta i la demanda privades. Tampoc no em sembla escaient deixar el futur de les nostres escoles públiques en mans d’un pretès equilibri entre sindicats d’ensenyants i associacions de familiars. Crec que les darreres no tenen la força ni la voluntat de ser un veritable contrapès davant dels primers.
Els poders públics tenen, doncs, un paper clau en la garantia d’una educació de qualitat al servei dels estudiants i la societat. Calen polítics potents i valents per, entre altres qüestions, aguantar el pols a les demandes i mobilitzacions sindicals en l’àmbit de l’ensenyament no universitari i del sector públic en general. La feblesa i desorientació dels nostres polítics fan possible el predomini dels interessos privats, facciosos o sectorials davant dels interessos públics o generals.
