03/04/2021

Educar en la ignorància

4 min
MARC ROVIRA
Disponible en:

Fa unes setmanes, els debats sobre la Lomloe (la llei Celaá) al Congrés van revifar el debat sobre les llengües de l'Estat en l'educació. A la polèmica s'hi suma ara una decisió del TSJC que anul·la els projectes educatius de dues escoles públiques per no garantir el paper vehicular del castellà.

La nova llei és part d'una llarga sèrie de reformes que s'han anat succeint des de la Transició postfranquista. La insistència del PP i el PSOE a modificar el model cada vegada que arriben al poder és un símptoma de la instrumentalització de l'educació com a terreny on s'articulen els desacords ideològics i polítics sobre els valors del coneixement i la ciutadania. Però si les diferències són notables, és igualment rellevant la persistència de certs consensos.

Un cop més, s'ha discutit la suposada marginació que el castellà patiria en aquelles comunitats autònomes on s'atorga a la llengua pròpia de cada comunitat un paper vehicular. Contra tota evidència, hi ha qui se segueix escandalitzant que l'ensenyament en una altra llengua pugui interferir en l'aprenentatge del castellà i reclama l'oficialitat exclusiva d'una única llengua comuna.

Al meu entendre, el motiu d'escàndol és la realitat oposada: l'absència de les altres llengües espanyoles en el conjunt del sistema educatiu a nivell estatal. El patrimoni lingüístic, la cura del qual forma part dels preceptes constitucionals, és ignorat una vegada i una altra per les lleis educatives. Més que una imaginària ignorància del castellà, el que hauria de preocupar és el desconeixement de les altres llengües espanyoles. Una ignorància facilitada per unes lleis d'educació incapaces de convertir en autèntica matèria curricular la pluralitat lingüística del país.

Des de la configuració d'Espanya com a nació moderna a les Corts de Cadis del 1812, la instrucció pública ha estat una preocupació central de tot projecte de construcció nacional. Fent una lectura molt qüestionable de la realitat sociolingüística de l'Espanya de llavors, l'Informe de la Junta d'Instrucció Pública del 1813 identificava el castellà com a llengua "pròpia i nativa" de tots els espanyols i postulava la seva imposició com a única llengua vehicular a tot el territori de la monarquia espanyola. La llengua castellana s'erigia així en símbol i fonament de la unitat nacional.

Deixant de banda les efímeres reformes introduïdes durant la Segona República, no és fins a la llei general d'educació del 1970 que el sistema escolar inclou la possibilitat d'incorporar les anomenades "llengües natives" als centres educatius, però com a elements folklòrics sempre subordinats a "la importància transcendental de l'idioma castellà com a llengua nacional". La primera reforma educativa substancial del postfranquisme es produeix amb la Logse el 1990: una de les grans novetats va ser fer obligatori tant l'ensenyament de la llengua castellana com, en les comunitats autònomes amb llengua pròpia, la de la llengua cooficial corresponent. Sens dubte un avenç, però el seu efecte es va limitar a les comunitats autònomes amb llengua pròpia; a la resta de l'Estat, tot i les al·lusions al "patrimoni cultural comú", la llengua a ensenyar era exclusivament la castellana.

Des de llavors, les lleis educatives tant del PSOE (LOE, 2006) com del PP (Lomce, 2013) s'han pretès compromeses amb la pluralitat lingüística i cultural d'Espanya, però la veritat és que la seva prioritat ha estat donar entrada al més aviat possible a l'ensenyament de llengües estrangeres, ja que la premissa de les propostes relacionades amb el foment de l'ensenyament d'idiomes a nivell estatal és que les llengües que mereixen estudiar són les d'altres països. Això contrasta amb la convicció, cada vegada més arrelada a l'hispanisme internacional, que l'estudi de la cultura d'Espanya no pot ignorar la seva pluralitat lingüística, i que una atenció exclusiva a la producció en llengua castellana condueix a una visió parcial de l'objecte d'estudi. Als estudiants de la Universitat de Chicago (on hi ha classes de català i basc) els sorprèn que sigui més fàcil estudiar les diverses llengües d'Espanya en una universitat nord-americana que en una d'espanyola.

La nova llei no altera el panorama, ja que la política lingüística i educativa de l'Espanya democràtica no ha renunciat al valor transcendental i l'espanyolitat exclusiva de la llengua castellana. El reconeixement de la legitimitat de les altres llengües continua sent pura gesticulació: mentre es tolera que aquestes llengües puguin ser ensenyades als seus respectius territoris, es posen obstacles al seu ús i visibilitat a la resta de país, i ni tan sols se'ls ha concedit un estatus similar al de les llengües estrangeres com a matèria d'interès educatiu. El missatge és clar: aquestes llengües i cultures no són d'interès comú, sinó local, i sobre aquest fonament se segueix construint una agenda educativa que fomenta el desconeixement d'aquest patrimoni. Potser amb una altra educació ens hauríem estalviat almenys la vergonya de veure com, en el deplorable judici als líders independentistes catalans, els representants de la Fiscalia –persones de les quals es podria esperar un alt nivell de preparació– eren incapaços de pronunciar amb un mínim de dignitat els noms i cognoms dels acusats.

Si la instrucció pública del segle XIX va fracassar a l'hora d'inculcar un sentiment que servís de suport a la construcció de la unitat nacional, també ha fracassat el sistema educatiu de l'Espanya democràtica en la formació d'una ciutadania atenta a la diversitat cultural i lingüística del país. Són molts els castellanoparlants monolingües que es mostren indiferents, si no hostils, a la presència en l'esfera pública de les altres llengües, i fins i tot a la seva supervivència. Fer invisible la diversitat lingüística promociona la seva ignorància, una ignorància que –com va lamentar en el seu moment Antonio Machado– sustenta el menyspreu d'allò que es nega a entendre.

Mario Santana és professor de literatura espanyola a la Universitat de Chicago

stats