Eines d'estat

Tots sabem que el poder és catalitzador de les passions humanes –en qualsevol posició és la diferència de potencial la que marca el pas–, i precisament per això és exigible la prudència a qui l’exerceix, tant en l’àmbit privat com en el públic. En una escena política convulsa, amarada dels greuges i desacords de 2017, les sortides de to són freqüents. Els poders espanyols deixen escapar sovint la reactivitat d’un desafiament que no han estat capaços d’elaborar. La gestió del procés de formalització de l’amnistia ha posat en escena comportaments desmesurats prou inquietants.

És perfectament comprensible que l'amnistia provoqui confrontació i debat a l’escena política. De la mateixa manera que el president Sánchez, condicionat per la seva debilitat parlamentària, hi ha vist una oportunitat per tancar una etapa que ja fa temps que pesa excessivament als dos cantons, la dreta espanyola ho ha convertit en camp de batalla perquè sap que és un tema sensible per generar reagrupaments patriòtics. I en aquest sentit, encertadament o no, ha pensat que la batalla contra l’amnistia li seria útil en dues direccions: debilitar Sánchez i parar els peus a l'independentisme. No estic segur que Feijóo ho capitalitzi com s’imagina. L’amnistia conté un missatge pacificador que va quallant.

Però el que és inadmissible és la imatge de politització de la justícia que s’està donant. De fet, és una conseqüència més de la renúncia de Rajoy a afrontar políticament el problema català i de transferir-lo als jutges. Un gest que inevitablement els polititzava. Ara, amb l’amnistia, ha emergit la figura del jutge Manuel García-Castellón desencadenat a la caça i captura de proves de terrorisme per desmuntar l’operació, amb la mirada posada en Carles Puigdemont. A cada pas que fan les Corts, ell corre a buscar raons incriminatòries, amb patètics intents com voler convertir en prova de terrorisme l’infart d’una persona estrangera que era a l’aeroport coincidint amb una manifestació, o els enfrontaments entre manifestants i policia en les mobilitzacions al carrer.

L’activisme i la frivolitat de García-Castellón posen la justícia al servei d’una causa política. La funció d’un jutge no és imposar la seva veritat sinó aplicar la llei. I arribar a preguntar-se si hi havia ànim homicida en les ferides sofertes per dos policies en una manifestació per poder així imputar Puigdemont –que evidentment no hi era– com a terrorista denota un comportament tan obsessiu com degradant. Per molt que Díaz Ayuso estigui “a favor de tot el que siguin eines per part de l’Estat per protegir-se”.