El meu país és cada cop més petit
Cada cop serem menys. Això ens diu un estudi de The Lancet, que dona claus de la fertilitat a escala mundial, regional i nacional, amb projeccions fins a l’any 2100. D'aquí quinze anys 155 països perdran població i cap al 2100 aquesta situació la viurem a escala global. És una tendència que sembla difícil d'aturar. I que no havíem vist abans. Només durant la pesta negra, però llavors va ser per un augment sobtat de morts, no per una caiguda sostinguda de naixements. Tenim menys nens i nenes i poblacions cada cop més envellides.
Estem acostumats a créixer, tant en sentit econòmic com demogràfic. I la caiguda de la població pot suposar problemes importants. Per garantir el relleu generacional, cada dona hauria de tenir, de mitjana, 2,1 fills. És el que s’anomena taxa de reemplaçament. I actualment a Catalunya en tenim 1,1. A més, fa gairebé cinquanta anys que no estem per sobre dels 2 fills de mitjana. És un problema de les societats més riques. Si mirem els països amb més renda per càpita, pràcticament tots tenen una taxa de fecunditat per sota d’aquests 2 fills per dona.
Això canvia les coordinades polítiques. Els nostres sistemes de protecció social van ser dissenyats en un moment en què la població no parava de créixer. Hi havia moltes persones treballadores o a punt de treballar, tant per l’augment de la població com també per la incorporació de les dones al mercat laboral. Es van crear així, en gran part d’Europa, estats del benestar basats en la solidaritat. Tu aportes al sistema, a partir de cotitzacions socials, per pagar les pensions actuals, confiant que en un futur, quan a tu et calgui, els treballadors del moment pagaran la teva.
Amb les piràmides demogràfiques d’aquells moments, eren diverses les persones que, treballant, sostenien cadascuna de les pensions de jubilació. Però ara aquesta relació es va invertint. Això implica repensar el sistema de pensions, allargar l’edat de jubilació, augmentar les cotitzacions als treballadors, reduir pensions i augmentar també el deute públic. Però sostenir les pensions és només un dels problemes que suposa la caiguda dels naixements. N'hi ha molt més en les polítiques educatives, de cures, de mercat laboral i família, entre altres.
Però, abans de buscar-hi solucions, cal que ens preguntem: per què han caigut tant les taxes de fecunditat? És un procés habitual que, quan els països s’enriqueixen, el nombre de fills baixi. Les dones tenen més oportunitats al mercat laboral i també més capacitat d’escollir quan –o si– volen tenir fills. Les famílies també poden voler garantir més oportunitats als seus fills i filles, per la qual cosa, tenint en compte els alts costos de la criança, opten per tenir-ne menys.
El problema de veritat és que, segons les enquestes, són moltes les dones de tot el món que voldrien tenir més fills dels que tenen. A Espanya, el 20% de dones de més de 40 anys amb fills haurien volgut tenir-ne més, i de les que no en tenien gairebé la meitat n’haurien volgut. I esmenten causes econòmiques, laborals o de conciliació per no tenir-los. I, sobretot, aconseguir un habitatge digne. És a dir, els joves actuals haurien de tenir més fills per poder pagar les pensions del futur, però no se’ls poden permetre. I les taxes de pobresa de les famílies amb fills són gairebé el doble de les que no en tenen. Tenir criatures, avui, és una decisió de risc.
Cal més inversió en infància i prestacions econòmiques i polítiques que contribueixin a la conciliació i a la igualtat de gènere. Però la mala notícia és que, fins i tot duent a terme aquests canvis, el problema de la caiguda de la natalitat no se soluciona fàcilment. Països com Suècia tenen avui una taxa de fecunditat per sota dels 2 fills per dona. Van aconseguir augmentar-la després de fortes polítiques de família, com les baixes remunerades, però ara es troben al voltant d'1,6 fills, com als EUA. Créixer econòmicament suposa, malauradament, tenir menys fills, i per això ens podem trobar davant un problema sense solució.
Alguns entenen que la immigració és la resposta, però ens trobem en màxims històrics d’arribada de gent de fora i la situació de la baixa fertilitat no acaba de millorar. És probable que calgui repensar els nostres mercats laborals, polítiques d’innovació i productivitat, a més de sistemes de pensions i cures, adaptant-los a una població decreixent i cada cop més envellida. Per exemple, potenciant l’educació i el capital humà. I fer servir els avenços tecnològics, com ha passat en molts moments històrics, per produir més i, sobretot, millor. Serem menys, però podem ser més productius.
