Em jubilo: venc el pis?

2 min
Bloc de pisos a Barcelona

Des de fa tres dècades, els espanyols que han pogut estalviar han concentrat el seu patrimoni en dos actius: dipòsits i immobiliari. En la nostra cultura, tenir pis de propietat ha estat molts anys sinònim de seguretat i benestar financer. L'assumpte és que el pis no és només un actiu financer; és també el lloc on vivim, és la llar, és el lloc on el sènior necessita viure la seva vellesa plenament, acollir els seus fills a sopar o dinar o els dies assenyalats, tal vegada tenir-hi els nets algunes tardes…

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No obstant això, la pensió és sovint insuficient. Un estudi recentment publicat, en col·laboració amb el Centre de Recerca Ageingnomics de la Fundació Mapfre, Almagro Capital i el Col·legi de Registradors revela que el 40% dels majors de 55 anys reconeix no estar preparat econòmicament per a afrontar la jubilació i, molt important, un 51% desconeix les fórmules per a convertir el seu patrimoni en renda. A això se'n diu la liquació del patrimoni. Liquar: fer-ho líquid, convertir-ho en diners comptants.

Quan es tracta de liquar un pis  hi ha moltes opcions, però totes elles passen per una sola decisió: transmetre la propietat en vida o conservar-la. En el primer cas, tenim, per exemple, l'habitatge invers. El jubilat ven el pis, però s'hi queda com a inquilí pagant un lloguer. Es paga un lloguer baix o testimonial a canvi de vendre el pis a un preu menor. Entren diners de la venda, que complementen la pensió i s'assumeix un petit desemborsament mensual. Però et quedes a casa. Una fórmula similar és la venda de la nua propietat. És el mateix, però sense pagar lloguer. El jubilat es queda de manera vitalícia al pis i rep uns diners. Com que no paga lloguer, el preu és menor que en l'habitatge invers.

La fórmula en què no hi ha venda és la hipoteca inversa. El banc ens dona uns diners cada mes fins a una certa quantitat i, arribat aquest topall, cal vendre el pis i retornar els diners. Si es vol fer durar això tota la vida, és possible afegint-hi una assegurança vitalícia. Et donaran menys cada mes, però estàs cobert per a tota la vida.

En tots aquests casos, hi ha un damnificat: els fills. En realitat, de fórmules n’hi ha moltes, però molts pares se senten malament no deixant el pis en herència o deixant el pis amb hipoteca a cancel·lar. I hi ha fills que ho accepten i altres que es rebel·len perquè comptaven amb els diners. Aquesta és la gran qüestió. La meva opinió? Que als fills cal donar-los amor, afecte, educació i capacitats. El pis és estalvi propi per a la jubilació.

Fernando Trias de Bes és escriptor i economista
stats