26/10/2022

Energia cara: subvencionar-la o estalviar-la?

3 min
El preu de l'energia fa enfilar la inflació.

Hi ha dues grans raons per estalviar en el consum d’energia: perquè és cara i per ajudar a mitigar l’escalfament global del planeta. Pensàvem que el segon objectiu era el principal, però quan l’energia s’ha encarit de debò, essencialment a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, ens hem oblidat col·lectivament de la lluita contra l’escalfament global. Hem passat a exigir l’abaratiment dels costos energètics. Dit altrament, el que ens importa és el preu que paguem per l’energia i no l’escalfament global. És allò que els escèptics i els cínics deien: a ningú no li importa l’escalfament global perquè si importés es consumiria menys energia. Volem benzina barata, calefacció barata i electricitat barata. Com gestionem l’encariment de l’energia per conciliar els dos objectius?

Pel que fa a la subvenció de l’energia, cal parar atenció al fet que Catalunya n’és un gran importador: gas, electricitat, petroli, solar i eòlica, tot i tenir possibilitats de produir les dues darreres. Pot tenir sentit que subvencionem allò que produïm, però no té sentit que subvencionem els productes que no produïm. És cert que la globalització ens ha acostumat a no fer preguntes sobre l’origen dels béns i serveis que consumim, però la pandèmia ens ha alertat sobre la importància de la dependència de l’exterior, especialment si és un exterior remot i si la seguretat o la sobirania estan en qüestió.

L’alternativa econòmicament i socialment correcta és no subvencionar allò que hem d’importar sinó subvencionar les rendes més baixes que poden patir un empobriment dolorós que no els permeti accedir a béns i serveis essencials. En canvi, subvencionar productes i béns escassos implica enganyar-nos sobre què costa el que volem. L’experiència de la llarga crisi energètica que va esclatar el 1973 i que va durar més d’una dècada és contundent al respecte. Davant l’encariment sobtat i radical del preu del petroli a conseqüència del boicot dels països de l’OPEP als estats que donaven suport a Israel arran de la guerra del Yom Kippur (primers d’octubre de 1973), els països importadors van adoptar, simplificadament, tres tipus de polítiques ben diferenciades.

N’hi va haver que van negar l’encariment perquè el van trobar políticament perillós. Va ser el cas de l’Espanya de finals del franquisme, que tenia pànic a les mobilitzacions populars en contra del règim. Per evitar aquest perill les autoritats van preferir subvencionar el petroli importat reduint, primer, i eliminant, després, els quantiosos impostos sobre els derivats del petroli, molt especialment les benzines. La subvenció va ser prou important per fer d’Espanya un estat que atreia inversions de països amb energia més barata, però no subvencionada. Actualment, estem practicant una política semblant. I sabem que si dura gaire és desastrosa.

Va haver-hi altres països –els nostres veïns europeus, com ara França, el Regne Unit i Itàlia, i els Estats Units– que van adoptar polítiques compensatòries. No subvencionaven el petroli, però atès l’impacte dels increments dels preus del petroli sobre tots els altres preus, que implicaven augment de la inflació, van donar crèdit a les empreses per poder augmentar els sous i compensar l’increment dels preus. Al finançar augments de sous no fonamentats en augments de productivitat, van estimular els efectes “de segona ronda”, que són la generalització dels increments de preus i salaris, ajudant a fer permanent la inflació importada per l’encariment del petroli. Al cap de pocs anys aquestes polítiques van generar “estagflació”: inflació amb estancament econòmic. Allò que es donava per una banda es perdia per l’altra. Es va acabar havent d’impedir que els bancs centrals donessin crèdit només per augmentar sous. D’aquí van sortir doloroses polítiques monetàries contractives. Podríem relliscar cap a aquestes polítiques, però, per ara, el BCE tracta d’evitar-les.

Finalment, països com Alemanya i el Japó van assumir que valia més acceptar que s’havien empobrit i van transferir els increments del preu del petroli als consumidors –particulars, administracions o empreses– sense facilitar-los finançament per compensar aquest encariment. En pocs anys aquests països van reduir dràsticament el seu consum energètic, van anar tancant els sectors i activitats més consumidors d’energia, van aplicar estalvis energètics a tot arreu i es van reconvertir cap a activitats consumidores de capital humà però estalviadores d’energia. Això els va fer sortir de la crisi del petroli abans, amb divises fortes i exportacions d’alt valor afegit. No estem fent això en absolut. Si ho féssim estalviaríem energia, ens modernitzaríem tecnològicament i contribuiríem a la reducció de l’escalfament global. La història i l’economia encara ens poden donar lliçons importants i útils: millor estalviar l’energia cara que subvencionar-la.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats