Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (29-VI-1906), revelador del respecte que un D’Ors apologeta del noucentisme contingent sentia pels valors d’un poeta primicer que serien perdurables. La pandèmia va impedir diumenge passat celebrar com cada any la trobada de l’Ametller Florit que homenatja Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911).
¿Entendreu tota la meva emoció davant l’Enllà d’en Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i -literalment- m’espanta?... ¡Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell... -De vegades -haig de confessar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d’aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca... -Enllà és la nota més aguda, més estrident, del romanticisme llatí, potser del romanticisme de tot el món. -(Me sembla que dir això d’un llibre, es dir-ne alguna cosa). -No sé de cap literatura en què el Verb hagi reculat d’una manera tan magníficament espantosa en el sentit contrari a l’articulació, és a dir, en el camí de la Interjecció. -Passats els límits d’aquesta poesia, ja el dir dels homes no és dir, sinó so, so natural, tan potent com la música de les cascades, del mar, dels vents, dels boscos... -I amb aquesta naturalitat i amb aquesta potència inhumanes, sembla somiar el nostre poeta, qui canta audaçment:La poesia tot just ha començat / i és plena de virtuts inconegudes. -Vet aquí quelcom que jo no sé llegir sense esgarrifança... Però, també, vet aquí moltes coses ben apartades de l’esperit i de l’obra del noucentisme. -L’acció civilista en què tenim posats el coll i el cor és essencialment inseparable d’una estètica clàssica, és a dir, d’arbitrarisme.-(En l’Estètica Arbitrària veiem el substràtum teoritzat del classicisme, com en l’Estètica de la Paraula Viva el substràtum teoritzat del Romanticisme. -I així tot un sentit clàssic de la Poesia comença a florir entre nosaltres. [...] Com se veu, a l’això dir, el Glosador vol abstenir-se de tot judici. Se limita a consignar un fet. El fet és: hi ha, més que independència, contradicció, entre l’Estètica de la Paraula Viva, que ha tingut sa manifestació més significativa en Enllà, i l’Estètica Arbitrària, novetat espiritual essencial en la generació noucentista. -Per això la generació noucentista, que en La Nacionalitat Catalana d’en Prat de la Riba ha vist avui una doble utilitat d’exemple i de doctrina, dubta si en l’obra del seu essencial “Mestre en Gai Saber” (de debò aquest, i de molt abans que els diplomes amb cal·ligrafia gòtica ho cantessin), si en els versos del nostre gran Poeta de Postrimeries (Mort, Judici, Infern i Glòria), pot trobar-hi alguna cosa més que una utilitat -altíssima, això sí- d’exemple.
