Enric Valor: apunt sobre la meva obra (1999)

Del discurs d’investidura com a doctor honoris causa de l’escriptor i gramàtic Enric Valor (Castalla, 1911 - València, 2000) a la Universitat Politècnica de València, transcrit en el setmanari El Temps (18-I-2000). Fa quinze dies l’Ajuntament de Mutxamel va acordar retirar el nom d’Enric Valor que duia un carrer d’aquesta població de la comarca de l’Alacantí.

[...]

El meu camp d’operacions, si així pot anomenar-se, ha depès en bona part del meu lloc de naixença i de les relacions familiars, i el meu treball, de les circumstàncies que rodejaren la meua formació. Vaig nàixer en la comarca de l’Alcoià i en el seu poble de Castalla. Va ser això en l’any 1911, de manera que, com tots els de la meua generació, he viscut moltes transicions i he presenciat innombrables vicissituds [...] Dins aquest llarg període [...] la pseudorevolució nacionalsindicalista sota la dictadura del general Franco erosionà greument la identitat i la personalitat del País Valencià fent retrocedir l’ús general de la nostra llengua, contribuint en certes zones a la seua degradació i augmentant el desconeixement i la confusió del nostre poble quant als seus orígens i la seua història. Rere el gran silenci de la dictadura franquista, la nostra llengua recupera amb la democràcia actual la seua oficialitat compartida amb la del castellà, que encara manté la seua preponderància en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació i en l’ús oral de les grans ciutats. Tanmateix, ja s’estudia la nostra llengua en tot el nostre país, més o menys plenament. Torna a cultivar-se literàriament. També apareix, per bé que minoritàriament, en el teatre, la ràdio, la televisió i el cinema. Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria. [...] Jo havia après de llegir des d’infant la nostra llengua amb una col·lecció de L’Esquella de la Torratxa que el meu pare adquirí a Barcelona quan era alumne de Filosofia i Lletres en la seua Universitat. No disposàvem llavors d’altres textos. [...] L’any 1933 em vaig traslladar a Alacant, i les meues activitats valencianistes prengueren embranzida nova. Comencí a escriure en català en el setmanari El Tio Cuc. També vaig col·laborar sobre temes culturals i nacionalistes al diari El Luchador. Ja residint a València, pels volts de 1934, vaig relacionar-me a poc a poc amb tot el valencianisme polític i cultural. Continuí col·laborant en la premsa nacionalista: escriví a El Camí, i molt assíduament en un altre periòdic setmanal, El País Valencià, que defensava el valencianisme progressista, i també vaig publicar algunes recensions de novel·les en català a la revista La República de les Lletres. Abans del 1936 ja em creia una mica preparat i vaig escriure la meua primera novel·la, que vaig titular El misteri del Canadian, de tema cosmopolita, una espècie de barreja d’amor, aventura i misteri. Però la voraginosa Guerra Civil va propiciar que aquesta opera prima es perdés. [...]